N’hi ha per sucar-hi tomàquet

Sento a la ràdio que una psicòloga adverteix dels riscos de forçar un nen a disfressar-se de tomàquet contra la seva voluntat. Aclareix que no té res en contra d’aquesta hortalissa, d’altra banda altament nutritiva. Diu tomàquet com podria dir post de planxar. No és bo, diu ella, que s’obligui els nens a disfressar-se del que sigui perquè sí. En canvi, jo crec que és interessant, instructiu i forma part d’allò que alguns anomenen aprenentatge de vida. I ho diu algú a qui sempre li han semblat ridícules les disfresses fora de l’escenari. És bo que els petits ciutadans del demà aprenguin que al llarg de la vida s’hauran de disfressar múltiples vegades, i sovint ben a contracor, per pura imposició o subsistència social. D’entrada, sortir vestit al carrer ja constitueix una disfressa obligada per a tots els sexes i edats, malgrat que no deu existir cap ordenança municipal que ho prohibeixi explícitament. Hi ha també les disfresses interiors, prou més freqüents, arriscades i perllongades en el temps que les dels Carnestoltes. Disfressar-te de tomàquet no vol pas dir que t’hi hagis d’identificar, per més que les teves galtes comparteixin el color del tomàquet rosat i t’entusiasmi el pa amb tomàquet. Ni tampoc has de fer-te mala sang perquè no en suportes el gust o als teus pares els agradaria més veure’t sortir de casa disfressat de Superman. L’única objecció que jo faria a qui hagi acordat la disfressa tomaquera és no tenir prou en compte l’àmplia varietat de llavors, altrament anomenada diversitat, d’acord amb el molt savi consell del poeta de Roda quan proclamava que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! Dit això, és d’agrair que no s’obligui els nens a disfressar-se de psicòlegs, articulistes o progenitors.

Subscriu-te per seguir llegint