Operació Tamames

Presentant un economista i polític de llarguíssima i complexa trajectòria com Ramon Tamames de candidat alternatiu en una moció de censura al president espanyol, Vox pretén bàsicament dues coses. La primera –que estan aconseguint ara mateix– és que se’n parli, omplir hores de ràdio, pàgines i pantalla i treure el cap al trending topic. La segona, i la que té més interès polític, és llançar un missatge que ja ha funcionat en altres països, sobretot a la República Francesa, i que diu una cosa així: aquells a qui abans defensava l’esquerra, ara els representarem nosaltres. La idea és senzilla: si Tamames, que havia estat antifranquista i del PCE, ara és a prop de Vox, no passaria res si vostè, senyor treballador emprenyat que sempre ha votat partits considerats d’esquerres, també fa el pas. Vox sap que només pot créixer si va més enllà dels seus nínxols habituals: rics de tota la vida, funcionaris de l’estat (i especialment militars i policies) i reductes ultraconservadors. Necessiten penetrar molt més en les classes populars, i per això han muntat una cosa que sembli un sindicat, per això apareixen en determinades reivindicacions laborals i econòmiques, i per això es passegen, quan poden, per barris de gent treballadora. Segurament no aconseguiran aquest objectiu ressuscitant ara un personatge que només recorden les persones de més de 65 anys, però l’intent, la declaració d’intencions, és més que evident. Res de nou, per altra banda; també la Falange parlava de nacionalsindicalisme i el partit d’Adolf Hitler portava la paraula treballadors a les seves sigles.

La cosa curiosa, no obstant, és que la darrera vegada que aquest partit va aconseguir generar un cert debat públic va ser amb aquella proposta miserable d’obligar les dones que volien interrompre l’embaràs a escoltar el batec del cor del fetus. En principi, el sentit comú ens diu que no es pot intentar connectar alhora amb sectors ultracatòlics i amb persones que es veuen a elles mateixes com d’esquerres. Els partits, diu la teoria política clàssica, han d’acotar el seu públic objectiu i evitar els discursos contradictoris. I sí, però no. El feixisme tradicional, el que va aparèixer ara fa 100 anys, ja combinava plantejaments contraposats: el classicisme amb el romanticisme, el conservadorisme amb la modernitat, l’exaltació de l’ordre amb el llenguatge revolucionari, el tradicionalisme amb l’industrialisme, el rebuig frontal al bolxevisme amb l’aposta per l’intervencionisme estatal en l’economia, el paganisme o l’anticlericalisme amb la devoció catòlica... Aconseguien, així, arribar a sectors socials amb interessos antagònics i lligar una maionesa impossible feta d’ideologies i corrents culturals aparentment incompatibles.

I és que, malgrat la gesticulació contundent i el missatge simple, el populisme de dretes i el neofeixisme són eclèctics i líquids per definició. Convé, doncs, no subestimar gens ni mica la seva capacitat de síntesi, i de seducció.

Subscriu-te per seguir llegint