El carreró dels Oblidats

S’ha escrit molt de sobre la generació que va fer la guerra civil, amb tota la dosi de cru dolor, fratricidi, exili i epopeia que aquest trauma històric va suposar per a aquells als quals els va tocar viure el 36. Se li ha dedicat fins i tot una Llei de Memòria, de la qual potser parli un altre dia. No obstant això, a penes s’ha dedicat una línia dels nostres episodis nacionals als fills d’aquell milió de morts que va calcular Gironella. Aquesta és la generació dels meus pares, que, en temps de boomers, milenials i centenials, ni tan sols tenen nom, i el DNI del qual va des de finals dels 30 als primers 50. És, en certa manera, una generació perduda i non-dita, una lleva de cotitzadors sense cap referència en la Wikipedia o la literatura, un arc humà que travessa la història recent d’Espanya, del refugi antiaeri a la discoteca. A aquesta quinta que ha estat pont entre cataclisme i postmodernitat li van canviar el decorat mentre es representava la funció de les seves pròpies vides. Es van criar en aquella Espanya de «El florido pensil», on encara cuejava la cartilla de racionament i s’instruïa en el nacionalcatolicisme. Com en una foto de Masats, aquells nens de la Victòria intentaven tirar-li una canó a un seminarista amb sotana en el solar d’aquell país en ruïnes. A les seves nenes encara els couen els capons que les monges els aplicaven amb un anell massís al cap, perquè, entre les presses i la pubertat culpable, no s’havien santiguat com Déu mana en passar per davant del Santíssim, en el passadís d’un col·legi amb olor a Zotal. És la generació que, ja de merèixer, escoltava Els Beatles sense parlar a penes anglès, i es ficava mà amb música d’Adamo en versió no original. Quan estaven decidint què volien ser de grans, van veure amb alegria i estupor com el món es donava la volta, i de la tonsura passavem al serrell, de la franel·la a la pana, i del «Muntanyes nevades» a la turra maoista. De sobte, tot estava permès i tot era incògnita. Després de rebre’s en la Facultat, amb la palanca d’un albir escàs d’opcions de vida, com el d’una lleixa d’economat de la Polònia comunista, van moure a Espanya on està avui. El meu homenatge va per a aquells que no van treure pit d’ucròniques gestes que només van ocórrer en el conte que alguns van recitar sense palinòdia, perquè ni tots van córrer davant dels grisos, ni tots estaven de copes en Bocaccio mentre Franco agonitzava, i no per això eren pitjors. Per a molts, ja llavors era tard per a carreres que no fossin Dret o Camins. Casats i amb el seu primer bebè a coll, la seva preocupació fonamental era treure una oposició o arribar a fi de mes gràcies a algun «treballet» de moltes hores en una oficina amb aroma a Ducados i tacatà d’Olivetti. És l’última generació que ha cuidat dels seus pares com mana la tradició de tot lloc on la humanitat encara pinta alguna cosa; la que, amb un ull en els nostres avis, va desfigurar les fronteres d’aquest país que és el passat, per a dibuixar les del món nou que només ells imaginaven per als seus fills. Van esbrossar un manglar matxet en mà per a crear un recés on dipositar-nos, mentre el seu dia a dia se n’anava a pagar un Mini o una tele a terminis, buscar un col·legi diuen que d’anglès on educar-nos, i portar les muscleres i la llibreta d’estalvis amb la major dignitat possible en aquells 80 que van ser, al temps, terra ignota i Arcàdia feliç.

Aquesta generació de postguerra es va veure atrapada, per la Gràcia de Déu, entre la guerra civil i els «25 anys de Pau», la beateria i l’alliberament sexual, el referèndum del 66 i el del 2017, el record petri de l’Imperi i la realitat aquosa de la globalització, i entre una infància que malgrat les estretors i el que avui els volen fer creure recorden feliç, i una vida adulta de referències desenfocades en la qual sempre van tenir el pas canviat en el txa-txa-txa que els va tocar ballar. Són un exemple de sacrifici que mereix tot el nostre reconeixement, i, si no una llei o una plaça, si almenys dedicar-los un carreró dels Oblidats que els recordi, amb un nínxol al qual puguem portar flors fresques i eterna gratitud quan ja no estiguin entre nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint