Flipats als Oscars

Els Oscars són una promo. La seva funció principal, glamur a banda, és aconseguir, primer, que l’èxit dels blockbusters ressoni durant més temps (originàriament a les sales de reestrena, després a la tele, després al vídeo, després al DVD, després... a les plataformes?), i segon, empènyer films menys comercials que, sense sortir del mainstream, aporten alguna cosa i es revelen potencialment taquillers. El problema és que, a dia d’avui, dels primers n’hi ha pocs i dolents; i dels segons encara n’hi ha menys. Entre la factoria Marvel i el cinema independent iranià hi ha un desert. Avui, les grans pel·lícules dels setantes signades per nous directors que van vigoritzar els vells estudis amb produccions de vocació independent no es rodarien. Avui segurament no es rodaria ni «El Padrino». La paleta de finalistes dels Oscars d’aquest any (i dels anteriors) és el resultat d’aquesta doble crisi. Per això ha arrasat «Tot a la vegada a tot arreu», que és una flipada voladíssima que té la seva gràcia i es mereix algun dels premis, però ni es mereix l’Oscar gros ni agradarà gens al públic mitjà. A falta de res millor, el jurat ha optat per una història de dones, de minories, amb joves, amb grans, amb una protagonista entranyable i amb una història original. Millor això que votar coses vulgars, sí. Però és un vot fruit de la desesperació. Mal senyal.

Subscriu-te per seguir llegint