El pa que s’hi dona

En política, els experiments no es fan al laboratori amb ratolins, sinó a la societat i amb éssers humans. Per això, entre altres raons, fan tanta por determinats canvis. I també per això als malalts del tema ens agrada que arribin al poder projectes polítics amb propostes trencadores i ens delim per observar el xoc entre la teoria i la pràctica.

Això és el que em va passar ara fa 8 anys quan els meus (aleshores la CUP) arribaven per primer cop a l’alcaldia d’una capital de comarca, Berga; precisament la ciutat on vivia, i visc. Ara, dues legislatures més tard, miro de treure’n conclusions centrant-me en quatre leitmotivs cupaires: el no-professionalisme, la participació, la desobediència i les municipalitzacions. I en una de les reivindicacions històriques de la CUP de Berga: la recuperació del barri vell.

El veto als mal anomenats càrrecs de confiança va caure a les primeres de canvi, en adonar-se que determinades tasques requerien perfils que no es poden garantir a través de la funció pública. I el plantejament que a les institucions com menys legislatures, menys hores i menys sou, millor, ha resultat incompatible amb la dedicació i compromís que requereix una ciutat de 15.000 habitants.

Pel que fa a la participació, les assemblees veïnals sobiranes, on s’havien de prendre les decisions importants, van morir d’inanició i s’ha acabat optant pel model estàndard de trobades amb veïns i veïnes i pressupostos participatius per a projectes menors.

Que la desobediència no és cap joc, i des de les institucions encara menys, ho sap bé l’exalcaldessa. Més enllà dels primers gestos, els mesos previs al referèndum del 2017, el cert és que es va acabar compareixent al judici, acatant la sentència i, a partir d’aleshores, traient pancartes i banderes cada cop que la junta electoral així ho ordena. Per descomptat, tampoc s’ha desobeït ni al Govern espanyol, ni a la LARSAL ni a qualsevol altra llei retrògrada. Ni, encara menys, s’ha deixat de pagar el deute (il·legítim?) acumulat en temps de borratxera immobiliària.

En matèria de municipalitzacions, les medalles també van cares. Ni s’ha recuperat la concessió de la joia de la corona, l’aigua, ni s’ha creat una empresa municipal per produir energia, ni s’han internalitzat altres serveis municipals. La gestió de la residència, si acaba bé, podria ser-ne un primer èxit.

I, ja per acabar, la recuperació del barri vell continua a un ritme molt inferior al desitjat i al d’altres ciutats i pobles (no cito exemples per no ferir sensibilitats). És evident, és que no era tan fàcil i ràpid com es podia deduir d’antigues proclames i promeses.

Que les coses no sempre surten com voldríem, ja ho sabem. No li critico a la CUP haver sobrevalorat la seva capacitat de transformar la realitat. El que no és acceptable és que, un cop s’ha tastat el pa que s’hi dona, un cop han vist les limitacions i contradiccions de la política institucional, mantinguin el discurs abrandat i maximalista allà on són oposició. Al Parlament de Catalunya, per exemple.

Subscriu-te per seguir llegint