Hem fet tard

Si la memòria no em falla, va ser a mitjans de la dècada dels anys 70 del segle passat quan jo vaig començar a tenir notícies, a través publicacions de divulgació científica, de l’existència d’un procés d’escalfament de l’atmosfera que podria tenir com a conseqüència canvis climàtics globals. L’any 1972, poc abans de la primera crisi del petroli, es va publicar «Els límits del creixement», l’informe del Club de Roma que feia palès que si l’increment de la població mundial, la industrialització, la contaminació i l’explotació de recursos naturals es mantenia sense variació, el planeta seria insostenible en els següents cent anys. Al llarg de la dècada següent, nombrosos moviments socials i onegés arreu del món van iniciar campanyes de conscienciació per alertar de les conseqüències d’una forma de vida que ens portava al desastre com a espècie.

L’any 1988 la teoria del canvi climàtic provocat per l’activitat humana va ser reconeguda per l’ONU i l’Organització Mundial Meteorològica, que convidaven els poder polítics i econòmics a prendre acords per lluitar contra el problema. L’any 1992, a Rio de Janeiro, va tenir lloc la Cimera de la Terra i l’any 1997 es va signar el Protocol de Kioto, que va establir uns compromisos de reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle per part dels països signats, compromisos que en la seva major part no van ser mai complets.

Nombroses cimeres polítiques s’han succeït des d’aleshores, per intentar actualitzar els compromisos del Protocol de Kioto, amb resultats sempre insatisfactoris en relació amb la dimensió que anava agafant el problema. Al mateix ritme s’han anat succeint els informes de l’IPCC (Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic), integrat pels principals científics del clima mundial, que no han parat de constatar any rere any, el creixement de les emissions de gasos d’efectes hivernacle, malgrat l’evidència científica de la seva perillositat.

El darrer informe de l’IPPC és va fer públic el passat dia 20. El seu titular em va resultar inquietantment familiar: una advertència final para actuar sobre la crisi climàtica abans que sigui massa tard , el mateix titular dels tres informes anteriors. Inclús si tots els països del món compleixen els seus compromisos actuals, cosa que no han fet fins ara, és probable que no sigui suficient per mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5° , que és el llindar necessari per evitar els pitjors impactes del canvi climàtic. Per tant, estem a un pas de constatar que es produiran canvis irreversibles en els ecosistemes del món, que seran catastròfics per a les persones i la vida que depenen d’ells.

Pels nostres fills i els nostres nets, ja hem fet tard. Ja és inevitable que el canvi climàtic comporti ombrívoles possibilitats per a les persones que habitin el planeta les properes dècades, però no crec que la resposta adequada sigui rendir-se. Malgrat les resistències dels poders econòmics i polítics globals, hem de continuar fent tot allò que estigui a la nostra mà per aconseguir que en el món tingui cabuda una vida digna.

Subscriu-te per seguir llegint