Mòbils al gimnàs

El mòbil és un gran repte per a l’educació i la convivència. Un exemple. El o la jove esportista entra al gimnàs. No hi ha gaire màquines ocupades. En tria una, hi posa la tovallola, hi seu amb el mòbil en una mà i fa flexions de cames. Executades les deu repeticions clàssiques, abaixa el cap i clava la vista al mòbil en un moviment ràpid i precís que evita que la seva mirada pugui observar, ni accidentalment, que hi ha algú que s’espera per utilitzar la mateixa màquina. Comença a tocar cosetes a la pantalla; ara un scroll, ara un missatge. Al cap d’uns minuts mooolt llargs aixeca el cap, fa deu repeticions més i torna a clavar la vista al mòbil amb concentració màxima i amb la visió perifèrica desactivada per no detectar res al voltant. Una mica més avall, un altre usuari fa el mateix. Deu moviments i de cap al mòbil. Si algú s’espera, no pot saber si hi haurà més sèries o estem en un descans llarg entre màquines. De fet, amb el que fan, no caldria descansar gens. Acostar-s’hi i dir «has acabat?» és una opció, és correcte, es pot fer, es fa. També et pots plantar al davant a mig metre mirant-te la màquina com un addicte veient cocaïna. Però és incòmode. No hauria de caldre. La utilitat del mòbil per crear una bombolla on refugiar-se és coneguda, però el millor refugi és quedar-se a casa. Ànims, atletes, és on s’està millor. I no cal dissimular.