L’eterna joventut del Panosa

Passava en cotxe dijous per la plaça Bages i em vaig fixar en dos homes que estaven estacant un plafó en un fanal. Vaig tenir el temps just per poder distingir un anunci que parlava d’una «Pujada en costa...» i el meu amic Panosa tot atrafegat amb aquella cartellera. L’Emili Panosa és gairebé un emblema del Moto Club Manresa, una vella glòria de l’entitat amb l’edat suficient per estar segur que si hi hagués una guerra a ell ja no el mobilitzarien. Va néixer el mateix any que el Raimon i ja en fa uns quants que podria haver dit adeu als escenaris motociclistes, però li costa. Mira sovint enrere esperant un relleu generacional que no arriba i això el manté implicat de ple en el club. Fa molts anys que vaig conèixer el Panosa. Va ser en una tarda de circ, a la mitja part de l’espectacle, quan es va acostar a una empleada per demanar-li si en tenien algun cartell perquè en feia col·lecció. Em va impactar descobrir que a Manresa hi havia una altra persona que tenia la mateixa dèria que jo, i des d’aquell dia som amics.

El Panosa és un home apassionat en allò que li agrada, i el circ i, sobretot, les motos l’omplen de vida. Però una cosa és asseure’s a veure un espectacle i una altra és bregar amb els problemes que li comportava presidir una entitat i després, a més a més, arremangar-se per fer el que calgués organitzant qualsevol cursa. Per això ja fa bastant temps que em va dir que havia decidit ser un soci més i deixar la feina per als altres... però dijous vaig veure que no ho havia complert.

Al principi d’una entrevista que li van fer en aquest diari ja fa set anys, l’Emili explicava molt convençut: «De veritat creu que la meva vida és interessant? Però si tot el que he fet ha sigut perquè érem molta colla a fer-ho, i tots hem tingut el mateix protagonisme!». Però és evident que el seu paper ha estat clau en la trajectòria del Moto Club Manresa, per això la Federació Catalana el va distingir amb un dels premis Legend 2022. Llegint-ho vaig pensar en la Josefa, la seva dona, que és encantadora, i com li hauria escaigut ser guardonada amb un altre premi, que bé es podria dir Sidecar, per reconèixer tots els anys que ha estat al seu costat, recolzant-lo tant en les rectes com en els revolts.

Vaig trucar al Panosa després de veure’l tan atribolat amb aquella cartellera. Vam dir que, passada la Pujada en Costa Callús-Sant Mateu d’aquest cap de setmana, quedaríem un dia. Ell es pensa que hi aniré només per fer-la petar. No sap que ho faré també per rejovenir-me.