L’eterna lògica dels imperis

El Regne Unit corona avui un nou rei morta la reina. L’antiga potència mundial, el centre d’occident (i orient) en la seva esplendor colonial, és avui una ombra de la seva grandesa històrica, encara que el seu poder cultural i econòmic mantingui el país en una posició privilegiada en el conjunt global. Les nacions canvien i també ho fan els entorns polítics i socials que fan emergir i morir els imperis. Els britànics, com els espanyols o els francesos, bé que ho saben. Avui la mirada està posada en una Rússia que dibuixa amb sang i foc les línies mestres del seu etern somni imperial i una Xina que, tot i haver perdut per poc l’hegemonia demogràfica del planeta, continua sent el principal equilibri a l’encara puixança nord-americana.

Els experts alerten que res tornarà a ser com era, com si aquesta màxima fos un descobriment nou, només pertanyent a aquest inici del segle XXI. Naturalment, el futur és incert, encara que l’enorme potencial xinès, rus i encara nord-americà resituïn el mapa geoestratègic una vegada més. Al mig, la resta, i als confins de l’epicentre, el gruix de la humanitat, que assisteix de nou com un titella al repartiment del pastís planetari.

Avui totes les mirades estaran posades en l’antic cerimonial britànic, que conserva encara tota la seva olor de caríssim perfum ranci. Les monarquies ja ho tenen, però també les repúbliques autoritàries, que han heretat la mateixa capacitat de subjugar ciutadans i territoris com ho havien fet antigament els grans imperis, només que amb altres mitjans (o no sempre els mateixos).

A Espanya, es debat sobre el futur d’una monarquia que regalima gallinassa malgrat tots els intents de modernitzar la institució. Tanmateix, la forma del poder no és tan rellevant com el contingut d’aquest poder, que no s’expressa en formes litúrgiques monàrquiques o republicanes, sinó en la seva capacitat de mantenir cosits els territoris i d’administrar, molt sovint amb mà de ferro, els seus ciutadans. Sempre ens perdem en les formes, encara més en un moment en què l’efímer, el buit i l’excés de transparència, com han reflexionat pensadors contemporanis, impedeixen veure el subsòl, els fonaments d’aquesta superfície sí, perdonin, tan líquida.

Ens fascina la corona però rebutgem els monarques. En les contradiccions, el mateix poder de sempre canvia de forma però persisteix en la seva capacitat d’embadalir-nos i de distreure’ns durant hores enganxats a les pantalles. Rectifiquem: som on érem. O més lluny, encara.