Nou alcaldables són multitud

Hi ha gent tant viciosa de la política que és capaç d’omplir la sala on se celebra un debat entre nou alcaldables, com abans d’ahir a Manresa. Això, o que cap grup no volia fer curt en escalf al seu candidat. Sense aquest filtre d’amor, un debat entre nou és l’antítesi de les potencialitats narratives, fins i tot quan els organitzadors tenen bones idees de per dinamitzar-lo, com en aquest cas (per alguna cosa eren periodistes).

Només cal veure les sèries de televisió. N’hi ha moltes amb un nombre elevat de personatges principals, però la trama avança sobretot amb escenes de diàleg entre dos o tres. Fins i tot en seqüències multitudinàries, com festes i casaments, els guionistes busquen interaccions verbals en grups petits que permeten la rèplica esmolada i la progressió de les revelacions. A les pel·lícules de batalles a espasa on s’enfronten grans exèrcits, la càmera se centra un nombre reduït de duels particulars entre adversaris de semblant categoria, que lluiten entre ells aliens a la carnisseria que els envolta, i la culminació és l’enfrontament a mort entre el protagonista principal i seu antagonista.

Però els debats que s’organitzen en aquestes municipals, com en totes les anteriors, es veuen llastrats per un sistema electoral i una realitat política que ens abocaran a un ajuntament fragmentat. D’aquesta certesa se’n deriva una gran incertesa sobre futurs pactes de govern. Qui munti un debat sense els candidats teòricament irrellevants es pot trobar que un d’ells acabi decidint l’alcaldia i obtingui a canvi un bona quota de poder. Per això els organitzadors assumeixen la ficció de partir de zero i donen les mateixes oportunitats a tots els aspirants.

Un debat entre tots els caps de llista és un servei als ciutadans que cal agrair. Els interessats hi poden entrar, i els que no, passar de llarg. El debat és bo, just i necessari. Posar els dos millors dant d’un ring a estomacar-se de valent seria més entretingut, però si no pot ser, doncs no pot ser.