Farem el que podrem

No és tan clar, és possible que cap proposta coincideixi plenament amb el futur que enyorem i voldríem per a Manresa, però cal escollir una opció, ni que sigui la menys dolenta, i votar. Si avui ens tirem el diumenge al sol, no tindrem cap dret a opinar, criticar o aplaudir la gestió dels propers quatre anys, haurem renunciat a influir en l’administració del nostre entorn de vida més proper, el de la nostra ciutat.

Les darreres setmanes uns ens han dit que això va de debò, està bé que ho aclareixin perquè fins ara, en més d’una ocasió, semblava que s’ho prenien de broma. Ens han explicat que volen construir Manresa, bona decisió després de constatar que si d’una cosa no han estat capaços, és de transformar-la. N’hi ha que volen una ciutat per viure-hi, això ja ho fem com podem, el que ens agradaria és conviure-hi amb pluralitat i ambició de futur com a comunitat. Tampoc tinc clar que sigui el més encertat convidar a pensar en projectes amb dos dits de front, dos dits és molt poc, calen fronts més amples per a la imaginació. Mira, els que es postulen per fer-ho entre tots no està malament, però queda lleig que això ho diguin els que sempre s’ho han fet entre ells, sense respectar la nostra pròpia llengua i identitat. Una Manresa dels barris? No sé jo si és la millor pensada per unificar un projecte comú de ciutat, reduint diferències i promovent igualtats, entre els que resideixen en un sector o altre; igual que parlar de la Manresa útil, quan molts dels problemes que ens fan sentir inútils aquí depenen dels seus que manen allà. No hi podia faltar el clàssic, una mica «happy flower», de la il·lusió dels que volen entrar a escena amb el canvi que il·lusiona, un estat d’ànim amb data de caducitat quan topin amb la realitat. I ja no parlo de qui no ha entès res, començant per la democràcia, anar dient «Cuida lo tuyo»; perdonin, però això va de cuidar i millorar el que és nostre, el de tota la ciutat.

Fa pocs dies parlava amb una persona que ha estat titular d’una regidoria els darrers quatre anys i no opta a tornar-hi, la conversa va ser massa sincera, m’explicava que enrere queden projectes frustrats per la burocràcia i el poder del funcionariat; que mai hauria cregut que fos tan difícil exercir la voluntat dels representants del poble, que l’administració pública convertida en «terra hostil» per al ciutadà és capaç de frenar esperances, complicant-ho tot fins als límits de la paciència, per acabar qüestionant qui mana de veritat. Tenint en compte els entrebancs administratius o els condicionants dels poders econòmics, i tocant de peus a terra, he trobat a faltar un eslògan que no és mediàtic, però hauria estat honest: «Farem el que podrem». Davant de tanta promesa en va, avui els hauria votat la sinceritat.