Enyors d’un generós llobregat

Heus aquí una foto mostrant les esllanguides aigües a la cua del pantà de la Baells, que penso creixeran ben poc amb les tímides pluges d’aquests dies. Un trist empobriment paisatgístic. I, per altra banda, preocupant davallada de les reserves embassades, que sols arriben al 26’06% de la capacitat total.

En un paral·lel context cronològic, permeti el lector que faci memòria d’uns esdeveniments que, des de l’Ajuntament de Berga, vaig viure des de finals de l’any 1985, com a conseqüència d’un escrit que ens dirigiren les dues principals associacions de veïns de la ciutat, inquietades per les freqüents restriccions d’aigua que, des de feia anys, s’ imposaven en èpoques de sequera.

Analitzat a fons el problema, en nom del nostre grup de govern convergent, vaig contestar públicament l’esmentat requeriment a través d’un ampli escrit al butlletí «Ciutat» en el que reconeixíem el resultat precari de les recerques d’aigua a través de perforacions subterrànies. I per això estimàvem que, per a garantir les creixents exigències del consum domèstic i les pròpies del nou polígon industrial, la ineludible prioritat passava per la captació i deguda depuració de l’aigua del Llobregat des del Canal Industrial de Berga i, en una segona etapa, directament del propi pantà de la Baells.

l així fou que el febrer de 1987 les obres de portada d’aigües des del Canal Industrial havien conclòs i les de la depuradora ja es trobaven en estat molt avançat d’instal·lació.

Arribats al 2 de maig d’aquell any, el procés conclogué amb la signatura del conveni entre el nostre Ajuntament, per una part, i per l’altra, «Forces Hidroelèctriques del Segre» conjuntament amb les demés entitats amb drets sobre les aigües del Llobregat, en virtut del qual el municipi captaria i subministraria a tots els domicilis personals i socials de Berga, el suficient cabdal de l’aigua del Llobregat, via Canal Industrial, reservant-se a més per al futur dret de proveir-se directament del pantà, amb la imperativa depuració en ambdós casos.

Un destacable moment del cas es produí el 10 de juny del propi 1987 amb la convocatòria de les eleccions municipals a Berga, on, com a directe rival del nostre grup de CIU, aparegué l’independent de l’ABI.

Cal recordar que en el reiterat text de la seva consigna electoral, l’ABI insistia en el terme «aigua neta», com a romàntic clam ecologista, destacant l’antítesi entre la consagrada salubritat de l’aigua de velles fonts com la de Tagast, talment pura com la de Lourdes, que es mostrava atàvicament oposada a la del Canal, on la gent s’hi banyava i fins hi pesava el record dels molts suïcides allí engolits.

Admeto que l’opinió pública se sentís d’entrada influïda pel negatiu criteri de l’aigua del canal, a banda d’altres punts del seu programa, que suposo més positius i que li permeteren a l’ABI guanyar netament aquelles eleccions.

Com també crec cert que aquells històrics sentiments berguedans contra el canal s’anaren sortosament diluint durant els quatre anys següents tot gaudint de l’aigua ja ben neta del Llobregat. I així fou que el nostre grup de CIU tornà a guanyar les eleccions i que el 31 de maig de 1994 aprovava per unanimitat el projecte d’ampliació dels equips de tractament de potabilització. I concretament, a l’any 2007, ja de govern socialista, les aigües es portaren definitivament del pantà de la Baells a Berga.

Tornant a la rigorosa actualitat, segons dades de l’empresa concessionària Agbar, actualment la proporció d’aigua que consumim els berguedans procedent del pantà de la Baells arriba al 67%. Ja ningú somnia amb subterrànies fonts miraculoses. L’autèntic prodigi esperat es que la crisi climàtica no s’agreugi més i que el cel negrament ennuvolat torni a ser generós amb la vall de la Baells on el reverdir del paisatge i les depuradores l’esperen amb els braços oberts.