Esclavistes berguedans i bagencs

Des de fa una temporada que els mitjans de comunicació s’han fet ressò del que els llibres d’història fa temps que expliquen: que entre la llarga llista de traficants d’esclaus, també n’hi havia de catalans.

El que no és tan conegut és que alguns tenien orígens bagencs i berguedans, tant en l’etapa en què el tràfic era legal, del 1789 al 1820, en la qual s’han quantificat 589 vaixells negrers espanyols, i la que ja no ho era, a partir del 1820, on es fa més difícil comptar els vaixells clandestins.

Es calcula que en l’etapa legal van entrar a Cuba entre 200.000 i 270.000 esclaus; durant els vint-i-cinc anys següents, tot i la vigilància, van ser entre 400.000 i 477.000 i els vaixells negrers catalans van fer fins a 220 rutes il·legals. S’han comptabilitzat 56 expedicions comandades per catalans capturades pels anglesos a les costes de Sierra Leone, d’un total de 243 vaixells espanyols capturats.

Era un gran negoci que permetia, als qui el practicaven, enriquir-se de manera molt ràpida. El negoci tenia tres potes ben definides: el transport dels esclaus comprats a les costes d’Àfrica procedents de les guerres endèmiques entre els estats africans; el negoci dels propietaris de factories a Àfrica, uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més rapidesa els vaixells; i el dels ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom i alcohol.

Al costat de cognoms coneguts com els Samà, Vidal-Quadras, López i López, Xifré, Biada i Güell, hi podem afegir els berguedans que van instal·lar-se a Barcelona i a Madrid a principis del segle XIX, on van esdevenir empresaris rellevants en el sector de la banca, les assegurances, els negocis immobiliaris, la indústria cotonera. És el cas dels germans Safont Lluch, d’Antoni Jordà Santandreu, i de Josep Vilardaga Julià, que van tenir estretes relacions amb el tràfic negrer com a socis de Jaume Tintó, que els anys trenta del XIX encara organitzava expedicions negreres cap a Cuba.

Jaume Torrents Serramalera, de Moià, era copropietari de vuit vaixells negrers, i el manresà Carles Torrens Miralda, un dels amos de la fàbrica dels Panyos, i el seu gendre Josep Vidal-Ribas figuren al capdavant de la societat José Vidal y Cia, que portava aiguardent a les costes d’Àfrica i que intercanviava per esclaus.

Avui es considera que uns 12 milions d’africans van arribar al continent americà tot i que el nombre adquirit – la mortalitat al llarg del viatge era molt elevada– pels comerciants és considerablement més gran. Els principals traficants foren els portuguesos, britànics i francesos, seguits dels espanyols i els neerlandesos. Catalunya no va ser cap potència negrera, però la implicació dels catalans en el tràfic negrer és un fet.

Durant molts anys a Cuba es cantava «En el fondo de un barranco canta un negro con afán; ¡ay, madre, quien fuera blanco aunque fuese catalán!».