Nàufrag mediàtic, nàufrag anònim

S’ha desplegat un notable esforç internacional en l’inútil intent de rescatar els tripulants del Titan, el petit submergible amb el que cinc persones volien veure de prop les restes del transatlàntic Titànic, a 3.800 metres de profunditat. Diumenge se’n va perdre el senyal i ahir es va certificar la implosió del vehicle. Per localitzar-lo s’havia engegat un gran desplegament de mitjans, amb nombrosos vaixells pentinant l’oceà, sonoboies actives i passives, i fins i tot un «sonar de torpede» des d’un avió. Els aventurers havien pagat un quart de milió d’euros per una experiència exclusiva.

Mentre el món sencer esperava notícies del Titan, dimecres trenta-set persones, inclosos dos nens petits, van morir al mateix oceà Atlàntic en el naufragi d’una pastera, a prop de les illes Canàries, després d’esperar més de dotze hores entre quan van donar l’alerta de problemes i l’arribada dels efectius de salvament. Es compten més víctimes que supervivents. Els dissortats van contactar amb una ONG, que va avisar les autoritats espanyoles, que van avisar les autoritats marroquines, que van arribar quan van arribar.

El món mira el Titan, el seu capità i els quatre turistes milionaris, mentre s’esvaeix la memòria del pesquer que es va enfonsar la setmana passada a prop de Grècia amb 750 africans a bord, dels que dues terceres parts poden haver mort. Les versions oficials en donen la culpa als traficants de persones i els acusen de rebutjar les ofertes d’ajuda, però les ONG o bé no s’ho creuen o bé insisteixen que caldria haver actuat, amb permís o sense.

Totes les vides són importants i cal fer el que es pugui per salvar-les mentre hi ha esperança. Això és tant cert com la cínica frase de Ióssif Stalin: «una única mort és una tragèdia, un milió de morts és una estadística». Ens identifiquem fàcilment amb una víctima personalitzada, però empatitzar amb una massa anònima requereix un esforç superior de la voluntat i la raó. La mena d’esforç que ens fa humans.