La sobretaula és diàleg

Avui inicio una columna d’opinió personal que m’ofereix Regió7 per poder parlar, o més aviat conversar –de tot i de res– amb els lectors. Es dirà «la sobretaula», l’estona de conversa després de menjar. Es tracta d’un costum, molt nostre, molt mediterrani, que ens ve de l’antiguitat i que actualment encara es practica aquí i a altres llocs del món, però que pot estar en perill d’extinció, sobretot en l’àmbit familiar. Diversos factors poden tenir a veure-hi: la manca de temps, les cases petites, la vida atabalada que portem, les àvies i mares cuineres cada vegada més estan ocupades en d’altres activitats i els avis i pares cuiners que no sembla pas que vulguin agafar-ne el relleu. També, les parelles joves amb fills estan molt preocupades en portar-los a molts llocs i fer-los fer moltes activitats sense pensar que l’àpat familiar i la seva sobretaula poden ser una molt bona experiència. Tot plegat pot semblar un entrebanc per a compartir un àpat en família o amb amics i, encara més, si l’hem de cuinar. No deixem que aquesta percepció en venci. No és així! Es pot repartir la feina i reunir-se igualment portant cadascú un plat, o unes postres, o un vi.... No cal complicar-se la vida. Només cal anar al mercat, comprar productes de proximitat i de temporada i preparar-los senzillament (alhora que es contribueix a fer un consum responsable i a donar vida a persones properes). També es pot trobar inspiració seguint a l’Ada Parellada o la Maria Nicolau. No hi ha excusa! Seria una llàstima que la sobretaula (i la taula!) desaparegués perquè seria una gran pèrdua per a la nostra cultura cívica. Al voltant d’una taula familiar, on s’hi reuneixen diferents generacions, s’hi practiquen molts elements bàsics de l’educació i la cultura: l’ordre, el servei, el repartiment, el respecte, l’escolta, la conversa; s’aprenen les tradicions populars, la vida i les batalletes dels avis i els orígens familiars,... I també s’aprenen coses noves si hi ha un convidat. En la conversa hi surt de tot. És el moment de les galetes, la ratafia o el moscatell; on, fins i tot, es permet que alguns s’aixequin de taula i facin allò de la migdiada compartida o la tertúlia amb becaina. Des de petits, si la relació amb els àpats i les sobretaules és bona, sempre més ho serà. Podríem dir que la base de les relacions es construeix al voltant del menjar, d’una taula i d’una conversa (de la llar ancestral). A taula s’acaben dient veritats, sovint incòmodes, que poden acabar en discussions o, fins i tot, en grans emprenyamentes. Però també d’això se n’aprèn, forma part del ritual i de la necessitat de tornar-se a trobar. També s’aprèn a compartir taules de negociació –de feina o de política– debatent i contrastant diversos parers. Qui està acostumat a una taula familiar sap que allò que s’ha de compartir es posa al mig i no sempre el repartiment és exacte. Algú voldrà més d’una banda que de l’altra, uns voldran vi i els altres aigua, però el rebost i la cuina són els mateixos per a tothom. També forma part de la bona educació no aixecar-se de taula sense demanar permís o sense ajudar a desparar-la o deixant la conversa a mitges o amb mal regust de boca. Sigui com sigui, a taula tothom hi és convidat, encara que algú tingui un mal dia i en marxi abans d’hora.