Feixistes i magrebins

Mentre cares noves i noms de sempre es van reubicant a les cadires consistorials, és el moment de fer com amb l’arròs: rascar per les vores de la paella quasi buida per treure’n els últims grans, normalment els més recremats.

Lluny del «que us bombin» barceloní, la presa de la vara de batllessa de Ripoll per part de Sílvia Orriols ha estat el plat més pujat de gust. De ment simple, ràpida de reflexos i plena de llacunes culturals, és el fenomen. Culpar els forasters, demonitzar els musulmans (i poc més) li ha donat la victòria. Em nego rotundament a creure en l’existència de 1.401 ripollesos feixistes intolerants, el 30% dels electors. Ella, populista i fent trampes amb les dades, activa emocions ocultes. Explota la por al desconegut i s’aprofita de la condició social baixa d’una majoria de magrebins per exposar-los com els ases dels cops. Votar-la serveix per descarregar frustracions arrossegades en silenci.

La classe política s’esvera (o bé ho fa veure) pel sorgiment de personatges com ella. Generarà polèmiques i topades entre veïns (menys de les esperades) i serà interessant veure com mana. Té idees tronades basades en el xoc frontal (verbal), però els cordons sanitaris polítics serviran per alimentar el seu victimisme i recollir encara més sufragis a les properes eleccions. Rebutja com una posseïda ser a l’extrema dreta, una reacció pròpia i curiosa dels que en són, des d’Abascal fins als líders de l’alemany AfD, els quals acaben d’obtenir una alcaldia similar (8.000 habitants) a Sonneberg, a la Turíngia. Allà els han votat el 51% a la segona volta. Tampoc accepten ser anomenats neonazis.

La democràcia pura hauria d’encabir-los i donar-los-hi un lloc. Cap altra opció funcionarà. Sé que per a molts tal cosa és un sacrilegi civil, però tampoc donen cap alternativa per evitar un fet intrigant i contradictori: el seu accés al poder concedit a les urnes ens podria gelar la sang. Confio que funcioni com una vacuna: una dosi menor prevé de mals majors. El discurs actual dels seus oponents és caduc i no qualla més enllà de les seves parròquies, mentre ells practiquen la seva cruesa respecte d’immigrants o grups LGTBIQ+. No serveix per fer repensar els seus votants induïts per informacions tòxiques i falses.

Els magrebins i les magrebines, amb mocador al cap o sense, són l’objectiu de l’alcaldessa ripollesa i una realitat socioeconòmica al nostre país. A Ripoll hi ha el trauma dels atemptats. Els traumes duren anys. Per contraposició, a Solsona, a les darreres eleccions el PSC va presentar Mohamed el Mamoun com a cap de llista. La realitat dels vots no li va donar ni per entrar ell al ple. Només els solsonins, poc amants a donar explicacions als forasters o a respondre amb enigmes, saben per què aquesta llista va fracassar. La meva opció genèrica és clara: d’aquí a quatre anys m’agradaria més varietat social, nominal, cultural i «ètnica» a les llistes per triar. I menys Orriols furgant en les diferències i les misèries. Però temo que serà al revés.