Entre el silenci i el crit

Com tantes coses, vam creure que no tornaria. Que no sentiríem el seu alè de mort. Vam creure, ingenus, que havia abandonat els cines i els teatres, que la seva mirada ja no rapinyava sobre els espectacles, que estava vençuda i que als escenaris només regnava la llibertat. De vegades, encara es regirava. Raneres de mort, pensàvem. Però era el desemmandriment del ressuscitat. Torna la censura. Presta a fer callar el pensament i a prenyar el silenci de violència i por. No es quedarà, mai es queda sol als escenaris.

Una obra basada en la novel·la més exitosa de Virginia Wolf (del 1928!), la protagonista de la qual canvia de gènere, la història d’un mestre republicà afusellat o l’escena d’un petó tímid entre dues dones en una pel·lícula d’animació de Pixar són algunes de les obres vetades en localitats governades pel PP i Vox. Repressió moral i política pura i dura. Regurgitacions de No-Do acolorit per l’onada ultra que assola Europa.

La censura és un tumor amb aspecte d’iceberg. El mal extern sembla controlable, l’intern és profund. És una por que cala. No només en els creadors. En un intent de relativitzar aquesta censura de tisores rovellades, algunes veus miren d’equiparar-la amb la cultura de la cancel·lació, aquest extremisme moralitzador de la correcció política, aquest zel excessiu i protector. La cancel·lació empobreix les mirades i la intel·ligència, i per això ha de ser superada, però aquesta censura governamental atempta contra la integritat humana.

Quan es veta la difusió d’un petó entre dues dones s’ataca uns drets llargament lluitats i adquirits. Es busca deslegitimitzar l’homosexualitat, endinsar-se en la desaprovació social. Una eina política perfectament alineada amb el marc ideològic de Vox. Allà hi ha el seu programa electoral que, a més de ser un desvari econòmic, anticonstitucional i antieuropeu, vol tornar-nos a l’Espanya franquista. A baix les lleis que sustenten la igualtat! Derogació de les lleis de l’avortament i l’eutanàsia! El control dels cossos fins al final de la vida.

No deixa de ser il·lustratiu que els que pretenen retallar la veu i la llibertat siguin els mateixos que inunden les xarxes de mentides i insults virulents i intimidadors. El silenci i el crit són dues formes d’una mateixa violència. Tot això està en joc el 23-J. Coquetejar amb l’abstencionisme o continuar amb el mantra que és el mateix votar el PP que el PSOE sona més pervers que mai. Un menyspreu als drets més bàsics. Amb Franco només van viure millor els còmplices de la dictadura.