S’equivoca o ens enganya?

Mentir és dir el contrari a la veritat sabent que és fals. La mentida exigeix voluntarietat, a diferència de l’error. En conseqüència, qui menteix ha de conèixer la realitat dels fets que falseja. Una altra cosa és equivocar-se. I encara una altra és pronosticar sense encertar-la. Són matisos a tenir presents davant les acusacions creuades de «mentider!» que caracteritzen la campanya electoral.

El PP publica anuncis a tota pàgina on acusa Pedro Sánchez de ser «un president de mentida», i exposa una llista de promeses incomplertes, des de no pactar amb Podemos fins a no apujar impostos. La publicitat està en la línia del gloriós inici d’entrevista que li va fer Carlos Alsina: «Per què ens ha mentit tant?» Ara bé, una promesa només és mentidera quan es formula amb la clara intenció de no complir-la. L’argument «no he mentit, he canviat d’opinió» ha estat rebut amb burles, però s’ajusta a una frase cèlebre del famós economista John Maynard Keynes: «Quan els fets canvien, jo canvio d’opinió. I, vostè què fa?» Sánchez va mentir fa quatre anys si llavors ja havia decidit pactar amb Podemos i indultar els presos del Procés.

Prometre a la babalà, sense cap certesa de poder complir el que es promet, no és mentir, però és una irresponsabilitat considerable que desautoritza a qui la comet.

Tampoc no existeix mentida, sinó error, quan es donen dades falses sense saber que ho són. Quan els candidats disparen xifres girades o plenes d’imprecisions pot ser per mala informació o per mala fe. Totes dues hipòtesis són preocupants. Ho és que un aspirant a presidir el govern espanyol manipuli la realitat. Però encara més que vagi pel món amb informacions errònies, perquè les males dades condueixen a decisions equivocades. Si ens menteix, al menys coneix la realitat. Si està a la lluna, ens pot fer anar pel pedregar.

I ser l’únic polític de tota Galícia que ignorava l’expedient del narcotraficant Marcial Dorado és estar a la lluna.