Barroc

El Museu de Solsona, diocesà i comarcal, que conserva i dona a conèixer autèntiques meravelles, va inaugurar el maig d’aquest any una exposició temporal que amb el nom de Contra el Barro. Un món en extinció es pot visitar fins a mitjan setembre. Aquets diari ja se’n va fer ressò, però val la pena fer memòria als lectors interessants per temes culturals i recomanar-ne, una vegada més la visita.

Un visita frescal, perquè les gruixudes parets del palau episcopal de Solsona guarden de les calors intenses d’aquest estiu; una visita de qualitat, perquè el museu, fundat el 1896 i remodelat de cap a peus el 1983 ara fa quaranta anys, fa goig. Especialment l’última actuació que s’ha fet a la sala on es conserven les pintures de Sant Quirze de Pedret: tant per la restauració com per la interpretació i a la museografia que proposa. Als berguedans ens emociona també la sala del gòtic on es pot admirar el conjunt mural de Sant Pau de Casserres i el retaule de Sant Jaume de Frontanyà, per exemple.

Quina sort que siguin a Solsona, cuidats en el sentit més ampli de la paraula per bons professionals, salvats dels incendis dels temps violents, de les actuacions vandàliques, de les pintades, de les calors excessives, del fred i de les glaçades, i sobretot de l’abandó que massa sovint ha caracteritzat la nostra història patrimonial.

Però tornem a l’exposició temporal. Destaca, per ser una obra d’una col·lecció particular, el retrat de la família berguedana Puig-Vilardaga, obra del pintor Pere Puig i Barnola que allotjà a la seva casa de Berga Jaime Villanueva, l’autor del Viage literario a las iglesias de España, (1850). Un pintor poc conegut, poc reconegut, com ho és l’art barroc encara avui.

Els comissaris de l’exposició, grans especialistes en el tema, Joan Bosch i Francesc Miralpeix Vilamala, expliquen molt bé quan, com i per què va néixer aquest desprestigi sobre les manifestacions artístiques i religioses del Barroc, a partir de la lectura dels textos que acompanyen les peces exposades, totalment restaurades.

I no em puc estar d’esmentar altres protagonismes que amb els comissaris fan que l’exposició sigui gran: Montse Creus que l’ha coordinat, Carles Freixes i Lídia Fàbregas, directors del Museu, la Gemma Rodríguez, que n’és la restauradora, Ramon Viladés, membre de la Comissió Diocesana, i Salvador Vinyes i Sílvia Massana, responsables de la proposta museogràfica i del disseny gràfic. Força d’ells i elles berguedans, com ho és gran part de la col·lecció del museu.

I després de visitar l’exposició, feu cap a Sant Llorenç de Morunys, al santuari del Miracle, al monestir de Santa Maria de Serrateix, a l’església de Correà i a la parroquial de Casserres, per exemple. I torneu a mirar, amb ulls renovats i ment oberta, l’arquitectura i els retaules, i els paisatges que els envolten, una terra de replans plena d’història. I si esteu atents, escoltareu els ecos dels antics resos o de les cançons devotes o profanes de les gents que impulsaren les brillants i eloqüents escenografies que van ser els retaules.