La gent gran en els programes electorals

Des de la perspectiva d’una persona compromesa amb les reivindicacions de la gent gran, he fet una anàlisi dels programes presentats a les eleccions generals, intentant ser el màxim d’objectiu possible, tot i que sempre pot condicionar-me la meva afiliació política. Ha de quedar clar que no tinc la mirada d’una persona conformada amb el tracte que rep el nostre col·lectiu en la societat, sinó, tot el contrari, la d’un vell activista que lluita pels nostres drets i per l’orgull d’envellir.

Segurament que les propostes plasmades als programes són poc llegides pels electors, però no hi ha cap dubte que reflecteixen les problemàtiques que, en cada moment, són percebudes com a més importants a la societat. Per posar un exemple, en cap dels programes dels vuit partits analitzats (CUP, ERC, Junts, PDeCAT, PP, PSOE, Sumar i Vox) es parla de la pandèmia, relacionant-la amb la mortaldat de gent a les residències, mostrant que, per desgràcia, és un tema que ja no es té present.

Per quantificar el tracte que rebem les persones velles dins dels programes electorals, he valorat si: parlen de la gent gran (tots ho fan amb més o menys extensió), hi dediquen un apartat específic, tracten l’apartat assistencial, mencionen l’edatisme, fan servir un llenguatge no paternalista, reivindiquen els drets de la gent gran, proposen un nou model de residències, concreten mesures per l’empoderament a la vellesa, es comprometen a revaloritzar les pensions amb relació a l’IPC i, per acabar, si parlen de l’«Envelliment actiu i saludable», la típica frase buida que sempre s’utilitza.

Davant de la impossibilitat de ponderar objectivament cadascun d’aquests ítems, he optat per donar-los a tots la mateixa puntuació, amb l’únic objectiu de comparar quantitativament els programes, sense la pretensió de valorar qualitativament cadascun dels ítems. El resultat ha estat decebedor. No perquè tingués gaires expectatives, sinó perquè la situació és molt pitjor del que em pensava. Únicament dos partits fan referència al greu problema de la discriminació de la gent gran, l’edatisme, que és la tercera forma de discriminació al món. Majoritàriament, els programes empren un llenguatge paternalista, associen la gent gran amb estereotips negatius, no es refereixen als nostres drets ni, en cap d’ells, es proposen mesures concretes d’empoderament del col·lectiu i, en l’apartat de pensions, malgrat que tots parlen de mantenir el seu poder adquisitiu, en realitat únicament PSOE i Sumar es comprometen a lligar la seva revalorització a l’IPC.

Com a conclusió final cal destacar que, segons el barem aplicat, la problemàtica de les persones velles en general no està ben tractada en els programes, atès que més de la meitat dels partits analitzats no han arribat a la puntuació de 5, que la mitjana ha estat de 4,375 i que únicament han «aprovat»: Junts, Sumar i en especial el PSOE, que és el partit que ha obtingut un 9, la puntuació més alta.

Si l’antipolítica no destrueix el sistema democràtic, hi haurà moltes més eleccions, en les quals els partits hauran de parar més atenció en els problemes específics de la gent gran, que van molt més enllà de les pensions.