La síndrome de Manreustaró?

Les dades socioeconòmiques de Manresa són molt tossudes. El problema de la ciutat ja no és si és maca o és lletja o si té autoestima. El problema és que és una ciutat empobrida, i d’això se’n deriven els altres mals. Les causes són complexes: obsolescència industrial mal substituïda, nous fluxos comercials que debiliten el mercat comarcal, fugida de classes mitjanes als pobles de l’entorn, falta de lideratge polític, social i empresarial, tones d’habitatges vells que atreuen immigració pobre... i, a més, totes les dificultats generals del país.

Manresa és un cas una mica singular. Però analitzant els rànquings que descriuen que Manresa s’està quedant enrere s’observa que hi ha dues ciutats que es van repetint al seu costat: Reus i Mataró. I resulta que tenen coses en comú amb Manresa. Una: Totes tres estaven entre les ciutats més grans i més dinàmiques de Catalunya ja abans del darrer quart del segle XIX (Reus, molt abans) i totes tres van créixer gràcies a l’empenta local de sectors econòmics ara obsolets (tèxtil i derivats del primari) dels quals van ser pioneres. Dues: cap de les tres no és capital de província. A Manresa no la deixen ser capital ni del forat del dònut, per si algú s’enfadés. I tres: Manresa i Reus són ciutats clarament no metropolitanes, i Mataró és just en el límit metropolità, més separada de la conurbació barcelonina que cap altra ciutat del metropolitanès. La conclusió possible és que per competir bé en la Catalunya del segle XXI, una de dues: o et beneficies de l’arrossegament de Barcelona o ets capital de província, i no pots haver crescut abans d’hora. ¿Podríem atrevir-nos a parlar de la síndrome de Manreustaró? ¿I la Generalitat podria ajudar més allà on més la necessiten?