14,8 milions de culpa i vergonya

AManresa hi ha uns horts pels quals l’Ajuntament va acabar de pagar el maig per ordre judicial una factura de 14,8 milions d’euros. Cada tomàquet que hi cullen els ciutadans que tenen els horts cedits es podria portar a una botiga de compro oro. Comparin: el pressupost total d’inversions de l’Ajuntament enguany és de 14,3 milions, i és un any bo. O sigui que sí, aquesta factura ha fet un mal real i objectiu als manresans. I és una vergonya.

Fa més de vint anys l’Ajuntament va dictar que els propietaris d’aquell solar no en tenien el ple domini perquè potser el govern hi voldria fer alguna cosa. Així de fàcil. No hi va fer res, i això donava als propietaris el dret a ser expropiats. Ho van exigir. L’Ajuntament, amb la clarividència d’Aramís Fuster, no hi va arribar a un acord. El tribunal d’expropiació va decidir el 2008, just al final de la bombolla immobiliària, que el canyissar valia 1,1 milions. Les dues parts van recórrer i el TSJC (el del 25%, recorden?) va dictar el 2011, al mig d’una crisi brutal, amb el valor dels pisos i els solars per terra, que Manresa havia de pagar no 1,1, sinó 11,1 milions, més els interessos. Se suposa que el TSJC ho va calcular segons un barem. Jo el que suposo és que ho va calcular al bar. Va ser una sentència injusta, absurda i molt perjudicial per als ciutadans, i és impossible que el tribunal no tingués manera de prendre una decisió més sensata si s’ho hagués proposat. No ho va fer. No va voler. I el Suprem no el va voler corregir. Els jutges fan el que sigui quan s’ha de salvar la seva pàtria eterna, però salvar els diners dels ciutadans fa mandra. Per decorar una mica més el quadre, l’Ajuntament va amagar el litigi durant anys. No es va fer públic fins que ho va saber aquest diari. I mig món va quedar retratat.