Tornem-hi: atac de tauró a NYC

Tintoreres a les platges catalanes? Benvingudes, supervivents! No són una amenaça, són un miracle. A la Mediterrània, com a tots els oceans, sempre hi ha hagut taurons, molts taurons, de moltes espècies, i el normal seria veure’n sovint. Si no en veiem és perquè la pesca irresponsable -molta fins fa ben poc, una bona part encara ara- n’ha delmat dramàticament la població, sovint per captura accidental. Al llarg dels anys, milers i milers de taurons han estat llançats per la borda després d’haver estat atrapats en les xarxes i de morir asfixiats a coberta, sovint amb una pallissa de propina dels pescadors emprenyats perquè els esquals els destrossen les arts. Al món, milions són tirats al mar moribunds després d’haver-los tallat l’aleta dorsal per vendre-la als mercats asiàtics. Aquestes imatges d’agonia sagnant són les que els haurien de venir al cap si pensen en taurons, i no les de les pel·lícules.

Pescats, mutilats, atropellats, expulsats dels seus hàbitats i en procés d’extinció, els taurons són uns animals fascinants, fràgils i definitivament inofensius, però el seu mite serà indestructible. Sempre hi ha una nova ficció o una nova notícia per alimentar la seva fama sanguinària. Una dona de 65 anys acaba de ser mossegada en una cama per un tauró a la platja de Rockaway, a Nova York. L’animal, per la raó que sigui, va interpretar que allò que es movia era una possible presa i li va clavar una queixalada. Un lamentable accident. Potser era un tauró ruc, que també n’hi deuen haver. És el primer atac documentat a Nova York des de 1958. Al món n’hi ha dos cada any de mitjana. A Catalunya, cap, mai. A Barcelona, en menys de tres anys han mort dues persones perquè els ha caigut una palmera al cap. I no mosseguen.