Albània truca a la porta

Quan sento a parlar d’Albània sempre recordo aquells militants del PCE (ML) que encara l’any 1990 em defensaven, des de l’absoluta bona fe i el més gran dels entusiasmes, el socialisme albanès com l’únic model realment fidel a l’ideari comunista que quedava. Pocs mesos després queia també el règim d’Enver Hoxha i es confirmava el què ja sabíem, que es tractava d’un sistema econòmic i polític extremadament rígid, autàrquic i opressiu, que havia mantingut el país en uns nivells de subsistència i manca de llibertats democràtiques sense comparació a Europa.

Amb la fi del socialisme (si és que podem anomenar socialisme a aquell règim agrari, autocràtic i premodern) el país va fer un gir pendular que el va portar a la desregulació total i a la selva neoliberal més salvatge. Els norantes i els primers dos mil foren anys d’especulació desfermada, de bombolles financeres, d’enormes estafes piramidals, de destrossa del territori i el paisatge i d’abandonament de la gent a la seva sort i, en molts casos, a la pobresa més solemne. Ara sembla que la societat albanesa ha après d’aquestes dures experiències i busca, com tantes altres, un terme mig: un sistema democràtic, amb llibertats polítiques i personals, obert a l’exterior i amb economia de mercat, però amb un estat fort que reguli, arbitri, garanteixi i protegeixi. I quan pensen en tot això en què pensen? En la Unió Europea, naturalment. Per això Albània n’és oficialment candidata, per això la bandera del camp d’atzur i les dotze estrelles penja ja dels edificis governamentals, per això les matricules imiten les de la UE i per això els Euros són moneda corrent al costat dels leks. I és que a nosaltres, que ja fa anys que hi som, el model social, polític i econòmic europeu ens pot semblar defectuós i millorable, perquè ho és, però vist des de fora segueix apareixent com el menys dolent, el més desitjable.

Però l’ampliació de la UE està aturada. Per dues raons, bàsicament. La primera és que els països que truquen a la porta (Bòsnia-Hercegovina, Kosovo, Sèrbia, Albània, Macedònia de Nord, Moldàvia, Ucraïna, Geòrgia i Turquia) tenen tots una renda per càpita inferior a la mitjana de la Unió i això significarà un esforç econòmic de cohesió molt important. En segon lloc, l’ampliació topa amb una paradoxa que ja fa massa temps que s’arrossega: Com més estats membres, més difícil i feixuga és la governança i més necessària la reforma de la UE en clau veritablement federal o republicana; alhora, però, com més països, més difícil és posar-se d’acord per reformar els tractats. L’ampliació als Balcans és inevitable i necessària (només cal fer un cop d’ull al mapa). La pregunta és si abans els actuals estats membres seran capaços d’endegar les reformes profundes que el projecte europeu necessita. I si la opinió pública europea serà capaç d’aixecar el cap del clos nacional i imaginar-se una Europa diferent i millor per als propers 25 anys. L’any que ve hi ha eleccions.