El futbol i l’èxit és d’elles

El futbol femení espanyol, però especialment el català, té un gran nivell. No és nou. Un èxit únic com poder aixecar una copa del món, el que fa fer diumenge al migdia la selecció espanyola (amb nou jugadores del Barça amb la samarreta vermella,i dues més en el combinat anglès) no arriba d’un dia per un altre. Només s’aconsegueix perquè al darrere hi ha una feina de molts anys, d’entrenadors i entrenadores anònimes, que han estat lluitant per portar el futbol femení a un nivell d’excel·lència. Hi ha, sobretot, moltes noies que han dedicat molt esforç afegit al seu talent natural, un munt d’hores aprenent a controlar, driblar i millorar la velocitat en l’execució de les seves accions, per poder ser les millors.

Com a pare, he passejat molts dissabte i diumenges per camps de futbol del país, des del petit municipi de la Pera o Montmajor fins a les instal·lacions del FC Barcelona, des d’Andorra fins al camp del Mercantil, el Vilassar o el Martinenc, des de l’AEM Lleida (l’únic equip femení que ha guanyat un campionat masculí de futbol en categoria infantil) fins a Girona, a part de tots els camps de Manresa i el seu voltant. I com afeccionat a aquest esport he anat veient com evolucionava en els darrers anys, com milloraven determinats projectes -o com n’empitjoraven d’altres perquè els clubs, sempre masculinitzats, no hi creien prou o abandonaven quan la subvenció de torn s’acabava. És evident que a Catalunya hi ha un salt de grans dimensions entre l’estructura que té el Barça per a tot el seu futbol femení i la que tenen molts altres clubs. Hi ha un abisme, però de totes maneres a molts indrets s’està fent una feina important, que ha de ser la base dels propers anys. D’Aitanes, Cates o Alèxies n’hi pot haver, però perquè arribi a ser una font inesgotable de noves jugadores cal que hi hagi un nombre major de llicències i que hi hagi projectes esportius adequats.

L’èxit de la selecció espanyola de futbol podria haver arribat abans amb una base molt semblant a l’actual, i això, com s’ha vist en aquest campionat del món, depenia molt de tenir al col·lectiu ben treballat i ben unit. Vaja, de fer cas, en gran manera, a les 15 rebels que es van plantar davant el seleccionador i la Federació Espanyola (algunes, per cert, són tan mereixedores de l’èxit com les que han guanyat). La qualitat hi és de fa temps, malgrat els dirigents de la federació, començant pel seu president, Luis Rubiales, que després del lamentable espectacle (i reacció) del petó imposat a Jenni Hermoso trobo que ja tarda a tocar el dos. Deixem que el futbol i l’èxit sigui d’elles.