Opinió | XUT A PALS

Contra el vent

Segur que Esquerra, la CUP i els Comuns han fet moltes coses malament i cada una de les organitzacions haurà d’analitzar-ho, treure’n conclusions i prendre decisions, tenint cura de les persones fins ara més exposades, però posant per davant, com no pot ser d’altra manera, l’interès general i els objectius polítics.

Dit això, no crec que els mals resultats de diumenge es puguin atribuir únicament als errors estratègics de les diferents direccions polítiques. Catalunya no és una bombolla i l’onada conservadora que recorre Europa i el món també ens afecta. I no estic parlant –o no només– del famós i anunciat fins a l’avorriment ascens de l’extrema dreta, que al final al parlament català són 13 diputats de 135 i poc més del 10% dels vots, sinó d’un corrent més de fons marcat per la desesperança, d’un estat d’ànim col·lectiu pessimista que ens porta a no refiar-nos de les propostes i promeses transformadores i a refugiar-nos en les certeses que creiem que ens protegeixen. Bufen vents de prudència i conformisme, que tampoc són nous. Val més boig conegut que savi per conèixer, virgencita, virgencita que me quede como estoy, el conservadorisme és tan antic com superable.

Es dona la situació paradoxal, però no nova que la constatació i reconeixement general dels problemes (l’emergència climàtica, la desigualtat nord-sud, els reptes tecnològics, la pobresa, les guerres, la degradació democràtica...) no generen respostes col·lectives radicals o com a mínim ambicioses, sinó més aviat tot el contrari: fatalisme, inhibició, replegament, egoisme. Per això la dreta puja i l’esquerra baixa. I per això baixa també l’independentisme i sobretot l’independentisme que gosen trencar compartiments identitaris i que lliga república amb justícia i transformació social.

Es diu sovint que els independentistes que s’han quedat a casa ho han fet perquè estan decebuts amb els partits i els dirigents polítics dels darrers anys. I sí, segur que ho estan, d’emprenyats, com també ho estan molts dels que sí que van anar a votar. En el fons, però, saben que els partits i els líders actuals no són el problema principal; per això l’alternativa proposada per la Ponsatí i el Graupera tampoc ha reeixit. L’independentisme retrocedeix perquè és també una proposta de canvi profund, d’atreviment, d’ambició, i tots aquests conceptes, ara, van a la baixa.

La bona notícia (always look on the bright side of life...) és que cada cop són més les veus que (en públic o en privat) reclamen que l’esquerra a l’esquerra del PSC trobi espais i fórmules de treball conjunt que generin l’esperança perduda. Les coincidències programàtiques i ideològiques hi són de sobres, sobretot entre ERC i la CUP, el què els allunya són les cultures polítiques i grupals respectives i els perjudicis mutus. Creieu-me, els conec bé. La conjuntura, compartint oposició al parlament i govern en alguns ajuntaments al llarg d’un període (en principi) sense eleccions de tres anys, ho hauria de posar fàcil.