El futbol s’hi juga la dignitat

Avui la Real Federación Española de Futbol, RFEF, celebra assemblea i tindrà per tant l’ocasió d’aclarir si el món del futbol ha entrat al segle XXI o encara no ha sortit del segle XIX, quan es va reglamentar l’esport de xutar una pilota i anar-se-la passant. Un joc que practicaven equips d’homes en una època en què no es concebia cap variant femenina, ja que el repartiment de papers entre gèneres era diàfan i impenetrable.

Però no cal que reculem dos segles. L’any 1972 el llavors president de la RFEF, José Luis Pérez Payá, va afirmar al diari Marca: «No estic en contra del futbol femení, però tampoc no m’agrada. No el veig gaire femení des del punt de vista estètic. La dona en samarreta i pantaló curt no està gens afavorida. Qualsevol vestit regional els quedaria millor».

L’any anterior se n’havia fet escarni públic enfrontant dos equips integrats per cantants famoses del moment. En l’anomenat «Las Folclóricas» hi figuraven artistes com Lola Flores, Rocío Jurado o Marujita Díaz, i al de «Las Finolis» hi havia noms com Encarnita Polo o Lina Morgan. Com esdeveniment esportiu era lamentable, però una part notable del públic va anar a veure un grapat de figures populars de la «canción española» ensenyant les cuixes i sacsejant la pitrera.

Del mateix any daten les pel·lícules Las Ibéricas FC i La liga no es cosa de hombres, que ridiculitzaven el futbol femení. La segona era una comèdia masclista d’embolics sexuals amb els actors catalans Mary Santpere i Cassen; el segon interpretava un futbolista sense club de tant dolent, que es disfressava de dona per tal de jugar en un equip de noies.

Aquestes formes de menyspreu expressaven la reacció del masclisme dominant contra la irrupció de les dones en un territori que consideraven exclusiu. Una mentalitat que no ha desaparegut. Avui l’assemblea de la RFEF ens dirà fins a quin extrem continua sent dominant, però convé recordar que l’última paraula la tenen els aficionats i la seva dignitat.