Per què treballes

S’esgota l’agost, les vacances i deixes de ser amo del temps. En bescanviaràs una part per aconseguir diners que serviran per pagar factures. I per continuar. I per viure. El saldo entre el que donem i el que rebem no sempre és favorable i de ben segur que molts mortals, ben bronzejats i mig ensopits, es demanen aquests dies que es reincorporen, després d’una nit d’insomni i de temperatura extrema, per què treballen. El poeta Miquel Bauçà va escriure: «Si una tarda un surt cansat de fer feina i plou, i plou la tristesa i plou tant que els cecs s’arrufen sota els portals dins la seva ceguesa, com pot un aguantar els ulls de les nines boges, els ulls de les nines lletges! La letargia, la tarda, la pluja, la pena, l’esfondrament general, el neguen tant a un, que un s’aferra, a on sigui, a una cançoneta grisa i d’amor, brufada d’esperit».

El trastorn postvacances existeix però no dura eternament. Com res. Cadascú sap per què treballa, per necessitat de supervivència o per sentir-se útil. Hi ha qui no torna enlloc perquè no té lloc on tornar tot i que ho desitjaria, i qui no torna perquè no ha marxat, perquè treballa sempre els dies laborables, els festius, els ponts. Feineja quan fa falta i quan no. Aquí i allà. A dins i a fora. No sap què és no fer res o no tenir res a fer. Un dia ho va intentar. Va dir-se que deixaria passar les hores mirant el sostre, el quadre, el racó de la planta o l’antena parabòlica de l’edifici del davant. Ho va provar, però les activitats pendents el reclamaven. I en va desertar. I primer va fer una cosa, i després en va fer una altra. I així va anar encadenant les tasques mentre el sol, incansable, lluïa i els semàfors canviaven de color i feien aturar alternativament ara els cotxes ara els vianants, ara els cotxes ara els vianants.

Sospito que els empleats més feliços són els que alliberats ja de la feina formal –contracte i horari per complir- dediquen la jornada senzillament a fer el que volen perquè volen. Els reconeixereu fàcilment. Són persones imprescindibles, jardins interiors que no cal regar, plens de plantes que creixen soles, que fan arrels, que es connecten per sota de terra, que es fan companyia, que s’expandeixen, que es toquen, que col·laboren. Tenen una presència poderosa, són solidaris i voluntariosos, fan que les altres coses de la vida rutllin i ajuden d’una manera difícil d’explicar a unir les parts, a que la societat sembli veritablement un tot. Tothom coneix algú que respon a aquestes característiques. Penso en un amic que s’ajusta al perfil. És dels que et recorden amb un mig somriure que la feina només és feina.