Què passa a l’Argentina?

Què va passar? Què passa? Doncs que es nota la situació social d’un present argentí presoner per un Fons Monetari Internacional, que va lliurar crèdits impagables a un expresident de la dreta atrapat als estralls de la pandèmia recent, de la guerra i una de les pitjors sequeres de la història. I especialment està presonera en una capacitat de comunicació molt feble i erràtica. Estrany en un poble la cultura del qual de comunicació és de sobres coneguts. Per això el que va passar són els símptomes d’una Argentina atrapada pel capitalisme que recorren les venes obertes de la seva economia que no aconsegueix ser sobirana.

Fa dies que parlo amb companys Argentins de l’Observatori de drets humans dels pobles sobre el que està passant a Argentina amb la sorpresa del candidat Milei. Em diuen que les explicacions a tota aquesta situació cal buscar-les, fonamentalment, en els números vermells de la seva economia.

La situació econòmica no deixa respirar al poble argentí, i una àmplia població argentina sembla haver-li deixat d’importar si la responsabilitat d’anys de pobresa i misèria és del peronisme, Macri o anterior. La política argentina post dictadura ha pendulat en un vot de càstig entre governs més o menys progressistes, de centredreta i liberals, però el que fa por de Milei em diuen, si és que aconsegueix fer govern, és que podria trencar el pacte de la democràcia en un país que s’ha erigit en referent al continent i a nivell mundial en matèria de política de drets humans, però que com em diuen no ha sabut compensar els seus avenços en polítiques socials amb polítiques econòmiques que arribin a treure de la pobresa a milions dels seus ciutadans sent un país tan ric.

De fet, en el seu discurs posterior a la victòria Milei que es considera Anarco Capitalista va sostenir que «la justícia social és una aberració» i li va agrair el triomf al «jefe» així li diu a la seva germana la seva principal col·laboradora, i als seus fills de quatre potes que diu són els seus millors assessors «els seus gossos». De fet, aquest personatge fa por a la biografia «El boig», del periodista Juan Luis González, explica que la mort del seu gos Conan «a qui tractava com un fill» va ser una cosa que li va deixar una gran empremta. No només el va fer clonar, sinó que diu que parla amb el gos mort, i que aquestes converses el van portar a tenir xerrades amb altres morts fins a arribar a déu, que li va revelar que havia de ficar-se en política i arribar a ser president. L’èxit de Javier Milei a les primàries argentines corrobora que el populisme d’extrema dreta es propaga per tot el planeta.

Milei sosté que la justícia social només produeix dèficit fiscal, que els impostos són una forma d’esclavitud, que s’ha de legalitzar la venda d’òrgans i fins i tot de fills, ja que cadascú ha de disposar lliurement de la seva propietat, que el papa Francesc és el representant del Maligne a la Terra, que el canvi climàtic és una mentida del socialisme, que els ciutadans haurien de poder portar armes pel carrer, que ha vist la resurrecció de Crist tres vegades, que es comunica telepàticament amb els difunts. També ha suggerit que la dictadura de Videla només ha estat una resposta al terrorisme d’esquerres. Està molt clar que el triomf de Milei és fruit del desencís davant dels partits polítics tradicionals, esquitxats de casos de corrupció i promeses incomplertes, i de la degradació de les societats, on l’home-massa s’ha imposat al ciutadà pensant.

Si la democràcia a tots els nivells no es regenera, ens esperen molts Trump, Bolsonaro, Milei, Meloni o Abascal, aventurers sense escrúpols que posaran en perill la convivència i destruiran drets i llibertats. Potser la millor manera d’evitar aquesta calamitat seria que les pantalles deixessin d’envair les nostres vides i ocupessin el seu lloc la cultura , la història, la literatura i els grans filòsofs. La cultura com un bon llibre és el millor aliment espiritual i una excel·lent vacuna contra la barbàrie.