Aire condicionat, zòdiac o rosari

El 4 de setembre va ser el meu dia de retorn a la feina un cop consumides les meves merescudes vacances, per tant no fa pas tant que hi he tornat, però a mi em sembla que fa molt i la meva estada al càmping o els 4 dies a la muntanya amb un grup d’amics ja són un record. Record gratificant i dolç que em permet oblidar les onades de calor que hem patit. Després d’aquest estiu, molt temo que ha arribat l’hora de fer un pensament i mirar això de l’aire condicionat. Quina calor! Visc a sota teulada i ja se sap que Manresa és una ciutat d’extrems. A mi no em cal practicar esports de risc: en tinc prou vivint a Manresa, ja que ha estat tota una heroïcitat treure el cap al carrer abans de les 8 del vespre si no s’ha de sortir per obligació. Recordo el dia que vam sortir a fer el Tapantic, un dia d’una calor asfixiant, enganxifosa, et venien ganes de fer com en el ball del correfoc i començar a remullar tothom a veure si algú s’hi tornava i et regalava un bon raig de cervesa freda al damunt. Cap a les 12 de la nit asseguda amb un grup d’amics al terra de la Baixada dels Drets tot menjant una excel·lent tapa de paella, tot s’ha de dir, el terra bullia com si talment estiguéssim a l’olla d’en Pere Botero, que en deien abans.

Vist doncs el panorama i, que això del clima no pinta gaire bé, poques alternatives «sostenibles» tinc. Perquè això de l’aire condicionat no ho és, ja ho sé, però quina tinc? Aïllar el pis? I com carai es fa? I quant val? Hi ha ajuts per a això? El que li passa al meu habitatge (que té prop de 100 anys) és una excepció? Si em decideixo a canviar de pis, en trobaré un de sostenible? I a un preu raonable, és clar? Jo per preu raonable entenc que no pot suposar més del 25 % del meu sou, com a màxim. Aquestes premisses no es compleixen a la meva ciutat, de fet no sé si en cap. Evidentment, els preus no són els de Barcelona (no sé pas qui coi pot viure en aquella ciutat), però déu-n’hi-do.

Així doncs, l’aire condicionat continua sent una alternativa seriosa a considerar (i escric sense haver mirat encara quant em pot costar la broma), però veient això del clima, potser també necessitaré una zòdiac per si arriben inundacions. No vull ser tremendista, però a la nostra ciutat ja ha passat, i l’aigua va pujar més d’un metre. Si han de venir terratrèmols o fortes ventades aquí ja no sé què fer-hi, a banda de comprar-me un rosari, tot i que no crec que em funcionés perquè, si no soc creient, potser encara em cauria un càstig diví i les ventades i sotragades de la terra podrien ser més ferotges.

Fa força temps que tot allò relacionat amb el canvi climàtic és un tema recurrent i és lògic i necessari, però de vegades, no sé si de forma conscient o no, els missatges són tan i tan catastrofistes que senzillament porten a la por, l’angoixa i, de retruc, a l’immobilisme: si tot està tan malament, si ens queden quatre dies...La situació és complexa, però es poden fer i cal fer actuacions; per això hi ha l’agenda 2030. Però d’aquestes coses se’n parla poc i ja no diguem prioritzar-les a l’agenda política. Ara mateix estem pendents de si a Espanya es constitueix un govern progressista i d’aquestes coses no n’hem sentit res. I ja avanço que no ho sentirem. Mentre espero que es decideixin a prioritzar això de la sostenibilitat, jo aniré desfullant la margarida: aire condicionat, zòdiac o rosari. Molt temo que el rosari és el que té més probabilitats. La postmodernitat té aquestes coses: ens tornem creients d’allò que no és ni científic ni racional.