La (nostra) terra tremola

La proximitat i el veïnatge són aspectes contradictoris. Semànticament desprenen un significat positiu però en moltes ocasions provoquen recel o pitjor. Fixem-nos en Rússia i Ucraïna o bé en el Pakistan i l’Índia. Per cert, el campió mundial de població (1.400 milions) ara el volen anomenar Bharat. Amunt i avall, a prop i lluny, són els primers conceptes a aprendre pels infants, els quals durant la seva vida aniran omplint de significat segons les experiències i les influències rebudes.

Avall i a prop, a les cases familiars dels nostres veïns hi ha hagut un terratrèmol devastador. Tremolors d’aquesta mena succeeixen tristament amb molta regularitat al món. Al Japó, on les construccions, la prevenció i la capacitat econòmica de la nació permeten resistir els d’alta intensitat sense massa efectes. A Turquia és tot el contrari. Sovint n’hi ha i els més forts generen una quantitat de morts esfereïdora. Mentalment aquests se’ns apareixen remots a les pantalles. L’efecte a la ment és difumina per la llunyania geogràfica i en pocs dies les víctimes desapareixen dels noticiaris. El 2016 n’hi va haver un a L’Aquila, al costat de Roma. En aquest cas l’afinitat cultural amb els italians ens va tocar emocionalment molt més i les notícies van resistir més temps als mitjans.

En els moments de la desgràcia, si aquesta és pròxima, la complicitat és percep en la majoria, llevat de les ments amb teranyines. El terratrèmol al Marroc, succeït al sud de Marràqueix, ha fet aflorar en els milers de visitants records i melangia en veure les esquerdes en els edificis de la plaça Jemaa El Fna, la més visitada del país. Als pobles de sota de la gran ciutat marroquina devastats completament, periodistes com Xavier Aldekoa (el gran cronista d’Àfrica) visiten els pobles enrunats on els morts podrien ser més de 3.000.

Els marroquins són la comunitat local, dita forastera per alguns, més nombrosa. Els tenim a l’edifici on vivim, són companys de feina o de l’equip de futbol. Amb familiars o no a la zona del sinistre ho estan vivint com una ferida oberta pròpia. Estan colpits pel que ha passat al país dels pares o dels avis. La seva terra. On hi tenen les arrels ancestrals ara estan enterrant morts. Els moments desgraciats són també els de l’empatia. I el d’ara és el pitjor en aquest país des del 1960, amb 15.000 morts.

Més enllà del primer pensament egocèntric tipus: «podria passar aquí algun dia», convé preguntar-se individualment si veiem les víctimes com a pròpies (o quasi) i si ens posem al seu costat o, potser per la diferència en el vestir i en la forma de ser, la percepció ens els posa més distants del que correspon.

Apujo l’aposta valorativa. Al cap de poc del moviment tel·lúric salvatge al peu de l’Atlas, un cicló passava per Líbia i deixava més de 20.000 morts. Aquest país, també a un parell d’hores de vol de Barcelona com Marràqueix, afronta un drama vist per nosaltres més llunyà i aliè a les nostres vides. És una forma d’eurocentrisme i ha entrat en crisi definitiva.