Des del jardí de la memòria

Rosina Ballester és una de les grans escriptores de la seva generació. Nascuda l’any 1949, ha enlairat un edifici literari que impressiona per la seva qualitat i pel seu coratge. Darrerament ha publicat Restitució, un llibre en prosa que aplega un conjunt d’apunts i monòlegs que constitueixen un viatge colpidor a través de la memòria, des d’una consciència de pèrdua, de malestar, des d’un «nus al pit». Hi percebem una certa forma de retorn, de voluntat de mirar endins per expressar-se: «De tant en tant necessito sentir-me». A l’anotació 8, hi podem llegir: «Jo he vingut a restituir la morta, la meva morta, la maltractada durant els anys de la lluentor». I a la 59, ja cap al final, referint-se de nou a la seva mare, escriu: «Et restitueixo quan miro el jardí». A Restitució Rosina Ballester ens explica que «La literatura és un cos que estimo». M’hi refereixo perquè aquesta obra no respon a un exercici fred, distant, merament intel·lectual. Rosina Ballester té un vincle físic amb l’escriptura i hi compromet tots els sentits. Hi assumeixen un clar protagonisme les flaires –«una olor intensa de perfum de taronja amarga envaïa...»–, els colors, el tacte,... L’impuls de restitució que ha empès Rosina Ballester a concebre aquests textos, com ella mateixa expressa, neix d’un anhel de retrobament amb la mare, però també hi emergeixen l’àvia, el pare, els seus germans, els seus fills,... Restitució és, doncs, un llibre d’absències. Que ningú no esperi, però, cap evocació ensucrada de nostàlgies que reflecteixin una idealització. L’honestedat i la contenció defineixen el treball literari de Rosina Ballester. No hi ha sentimentalisme descordat, sinó lucidesa profunda i emoció autèntica. No s’hi amaguen ni el suïcidi ni la violació. El lirisme és real i feridor. I això sens dubte fa que estiguem parlant d’un llibre important, que transmet i reclama passió per la bellesa i per la vida. Rosina Ballester, que ha estat infermera i que coneix la mort de prop, ens diu: «He començat a construir la meva absència». Un dels darrers apunts de Restitució comença així: «Guardo fragments que deixo escrits. M’agrado fragmentada». Podríem dir que Rosina Ballester cisella una prosa punyent, incisiva, gairebé en flames de tan precisa i tan intensa, però alhora d’una subtilesa que ens embolcalla. Parlant de les plantes del seu jardí, anota: «tornen, igual que el meu somni de veure-les obrir, papallona terrestre, seda de pell d’àngel, espectacle de silenci, en el seu racó, oblidat a l’hivern, com qui oblida la tendresa» o «Vaig a servar els rosers, les mans entre les punxes, les mans assedegades, perquè surtin les roses, les roses d’aquí, i ens vivifiquin». I de la profunditat de la seva percepció de la natura, en sorgeixen descripcions com: «quan la claror transparent d’hora foscant, assenyalada pel vol rasant dels paons que anaven a joca cap als ullastres bords, permetia veure-ho tot amb diàfana emoció».