Donar la cara

La setmana passada, a Manresa, la convocatòria de dues manifestacions per protestar i expressar malestar va generar malestar. Per què? Potser perquè dues manifestacions la mateixa setmana, en una ciutat tan poc avesada als ensurts com és Manresa, és massa per al seu tarannà tranquil. No és cert, faig broma. Mentre seguia la incertesa i es confirmava un cert enfrontament –que en alguns moments va ser total– entre les dues convocatòries, em va venir al cap la molt manresana estampa dels favets i els tremendos. Molt manresà i molt gastat, vaig pensar. Ja hi som. I em va fer mandra. I por. Però per sort no es tracta d’això. Quan no saps qui hi ha darrere d’una cosa et costa confiar i t’és molt fàcil desconfiar. Quan es van saber noms, la cosa va canviar. Quan saps qui hi ha al darrere comences a saber, també, qui no hi és. Quan es van saber noms i cares, les coses van prendre un altre caire, per això és tan important donar la cara.

La mani de dijous, la que va acabar aplegant 2.000 persones en un dijous feiner al mig de Manresa, tenia cares. I era gent normal, com tu i com jo. Quan hi vaig reconèixer, entre altres, el meu dentista –i amic– em vaig tranquil·litzar, que és just el contrari del que em passa quan vaig a la seva consulta. Ell ja ho sap. I la por no és culpa seva, és meva. Quan t’expliques i dones la cara ho dones tot davant dels altres i, llavors, tot canvia. La mani de dijous la podia haver convocat qualsevol i el risc era que el convocant fos qualsevol no desitjable, ja ens entenem. I no era el cas. Felicitats per fer-ho, donar la cara és oferir compromís. Sí senyor. Segurament les reticències prèvies i que han provocat tensió i desconfiança entre entitats socials i els promotors de la mani venen del fet de no saber i del fet que aquest és un tema delicat i sensible, molt sensible, que afecta les percepcions i receptes quan, pel mig, s’hi barregen conceptes com seguretat i incivisme. I on ja sabem que els xenòfobs hi suquen pa i poden fer trontollar el racista inconscient que duem dins. I ja sabem que als xenòfobs ni pa ni aigua. L’Ajuntament ja s’ha reunit amb els de la mani del dijous i amb els de la mani del dimecres. Crec que ara tocaria, també, que els ciutadans i entitats de les dues manis es trobessin també cara a cara. Ah!, i mentrestant qui ha de fer feina és l’Ajuntament. La ciutat li està parlant saltant-se les cotilles de la política establerta i això és un bon-mal senyal. Ens mereixem que, a banda de convocar els de les manis a reunions oficials, s’arremanguin en fets, més enllà de paraules. I aquí, segurament, és per on seguirà plorant la criatura. I si és així, la ciutat seguirà protestant. Donant la cara.