Tot canvia, però el preu es queda

Quan jo era petit, a cases com la meva els panellets els portaven les animetes, que els deixaven amagats pels racons per tal que la canalla s’entretingués trobant-los. Com que eren molt cars no hi havia gran cosa per trobar, però la recerca aportava un moment de diversió a una celebració graníticament sòbria. Al carrer hi feia fred, les cases eren fredes, les urpes de l’Església et deixaven glaçat si sorties del ramat, i anar a congelar-se al cementiri era innegociable. Les castanyes eren abundants perquè eren barates, i també circulaven molt per les escoles i les comissaries de policia. El que va dir Serrat: panellets i penellons. Si algú vol veure resumit en un sol fotograma com ha canviat aquesta societat, només ha de posar de costat aquell Tots Sants i el d’avui. No és només que hagin canviat la política, la demografia, l’economia, les formes de vida i, fins i tot, el clima: és que s’ha girat com un mitjó l’esperit de la celebració, que ha passat d’una actitud introspectiva i discreta a una expansió extrovertida i colorista de celebració pel·liculera. La irrupció de Halloween, originàriament també una festa dels difunts, ha generat una barreja inesperada: ara el nostre Tots Sants és una versió tardoral del carnestoltes, un carnaval monotemàtic especialitzat en la iconografia del terror banal de Port Aventura. Una cagarel·la de guarderia escenificada pels adults amb carotes de zombi, teranyines i aranyes de cartró. És el resum perfecte d’una societat especialitzada a viure donant sentit a conceptes buits. Quan hem deixat enrere la repressió s’ha imposat la tonteria. I la veritable desgràcia és que l’únic que no ha canviat és el preu dels panellets: continuen sent caríssims i les animetes sempre fan curt. Ahg, quina castanya.