Així com l’aigua i l’oli

En un grup de WhatsApp de persones interessades pel fet artístic, un dels seus membres formula una reflexió sobre el moment polític actual. No han passat ni dos minuts sense que es produeixi una primera rèplica, fent notar que el comentari està fora de lloc. Com qui pixa fora de test. Altres participants secunden la recriminació amb diverses icones de suport. No hi ha contrarèpliques, ningú més opina i tot queda en un passa que t’he vist. Diria que aquesta mateixa experiència l’hem viscuda molts en grups de diferent índole, i no solament en relació amb qüestions tan vidrioses i gairebé tabú com la política. Es comprèn que en un grup de WhatsApp d’animalistes no escau compartir mems d’animals maltractats, si no és per denunciar-ho, com no escauria penjar la cançó d’El mort viu de Peret en un grup d’acompanyament al dol. Potser no cal polititzar-ho tot, però tampoc considerar que l’art i la política són elements tan distanciats i incompatibles com puguin ser-ho l’aigua i l’oli. Diumenge passat, en el muntatge excel·lent sobre Brecht de la companyia Els Carlins es reivindicava que, en opinió del dramaturg i poeta alemany, l’art no ha de servir només com a mirall que reflecteix la realitat, sinó que ha ser també el martell que ajuda a canviar-la, principi que, a més a més, hauria de ser essencial en la pràctica diària dels bons polítics. De la mateixa manera que una llesca de pa ben untada amb un bell raig d’oli marida meravellosament bé amb un glop d’aigua fresca, també haurien de resultar compartibles, complementàries i enriquidores opinions diverses sobre política, mentre es parla de pintura, música o literatura. La llàstima és que en els grups de WhatsApp dels polítics rarament es parli de cap altra manifestació artística que no sigui l’art de la política.