Al lampista, catifa vermella

A la sortida del franquisme els pares sentien que la seva màxima missió en aquesta vida era enviar els fills a la universitat. Subscriure’s al Círculo de Lectores, comprar una enciclopèdia i que el nen tingués una llicenciatura. Un cop fet això, aquells pares i mares que treballaven com mules ja es podien morir. I funcionava: fins fa vint anys, ser llicenciat i tenir ganes de treballar era gairebé garantia que es podria fer una bona carrera professional. Malauradament, aquesta garantia ha caducat. Però la mentalitat ha costat molt de canviar i, encara ara, molts pares i mares aspiren a criar universitaris i no s’adonen que la vida diària de tots i cadascú de nosaltres ens aconsella tot el contrari.

Les ocupacions precàries estan plenes de joves bioquímics, físics, juristes o geògrafs que són tractats a puntades de peu pel mercat de treball i pels eventuals contractadors. I mentrestant, tots matem per trobar un paleta, un llauner o algú que repari la persiana espatllada. I quan el trobem, li fem genuflexions. Els patricis a qui tothom tracta de senyor es dirigeixen a l’operari que ha de ressuscitar la cisterna del vàter amb més respecte que si fos un cirurgià que els ha d’operar a cor obert, i li supliquen que vagi a casa seva amb la mateixa reverència amb què ho demanarien al Papa; quan el senyor operari es digna a trucar al timbre, si és que arriba a fer-ho perquè l’agenda li ho permet, se li posa una catifa vermella i tota la família el rep en posició de revista i amb el gos donant la poteta. El senyor operari ho farà quan vulgui, en cobrarà el que vulgui, i pobre del que li posi pegues, que continuarà sense vàter. ¿No és així com ens agradaria que la societat tractés els nostres fills? ¿Doncs què hi foten a la universitat?