Escenes d’hospital

Mentre s’esperen per a una radiografia, l’àvia (en cadira de rodes i amb les mans rosegades per l’activitat incansable de tota una vida) sermoneja el seu net perquè fa dies que no va a escola: el noi és un galifardeu que, en defensa pròpia, argumenta que si hi va, encara és pitjor, perquè al cap de tres dies de tornar-hi ja l’expulsen. Son pare, que se’ls escolta amb un aire indiferent i fastiguejat, de tant en tant es despatxa amb un badall d’esquenadret. Com que l’espera va per llarg, s’alça i diu que se’n va a la cafeteria. No gaire lluny d’aquí, en una altra sala, els pacients esperen amb impaciència passar visita amb l’anestesista. Fa molta estona que el marcador lluminós del torn no es belluga. Hi ha qui es posa nerviós i sospira, i qui necessita proclamar de manera abrupta que està neguitós i indignat pel que considera que és un atemptat imperdonable contra al seu dret de ser visitat a l’hora convinguda. Fins i tot després que la infermera aclareixi que el retard es deu a una urgència. L’usuari colèric no troba just que s’atengui primer una urgència imprevista abans que una consulta prevista. I aprofita l’ocasió per afegir-hi uns quants exabruptes contra els sanitaris, els governants i els àrbitres de futbol. A la planta inferior, a la sala d’espera d’urgències, un matrimoni observa amb recel la noia magrebina amb una criatura que somica a la falda. Consideren un anacronisme el mocador que li cobreix els cabells. Tot d’una, la mare es descorda un botó de la brusa i atansa el nen al pit. És el mateix matrimoni qui ara critica aquest gest, que troba excessivament modern i atrevit. S’equivoca qui pensi que als hospitals hi ha un especialista per a cada malaltia. Hi ha malalties per a les quals es trigarà temps a trobar-hi la vacuna i el tractament.