Observar i imaginar al vestíbul de l’hospital

Vaig haver d’anar a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, ahir. No patiu. Res greu. Era per un tema de feina que us explicaré en un extens reportatge d’aquí a uns dies en aquest mateix diari. És un tema interessant al qual sovint no hi prestem atenció però que té unes importants conseqüències socials i econòmiques pel país. I no us explico res més perquè si no acabaré fent un espòiler, que en diuen. Soc a l’hospital, hem quedat. Des d’un dels darrers pisos del pàrquing va ser difícil que arribés un ascensor per dur-nos amunt. Dic dur-nos perquè érem una parella i jo. Un cop ja a dins, el viatge va tenir diverses aturades. L’home que tenia al costat em va comentar que podria fer una crònica del viatge. Vam somriure. Doncs, som-hi. Pràcticament sempre arribo més d’hora del compte als llocs, i mentre esperava la metgessa protagonista del reportatge vaig decidir asseure’m al vestíbul de l’hospital per observar i imaginar. Vaig veure com una dona que anava amb cadira de rodes demanava a qui empenyia -vaig imaginar que era el seu fill- que l’acostés a la paret de finestra que hi ha en un lateral perquè li toqués el sol. Va tancar uns segons els ulls fins que van marxar. Vaig veure com hi havia gent que fitxava amb tota naturalitat a la màquina que et diu a quina consulta has d’anar. Senyal que ho han fet diverses vegades. Altres que s’ho havien de mirar del dret i del revés, que podria voler dir que no estan acostumats a anar a l’hospital. Davant l’estri per demanar torn al taulell de consultes passava igual. Continuo. Vaig poder veure pares que acompanyaven els seus fills petits, i fills ja adults que acompanyen els seus pares ja grans. També gent sense cap mena de vergonya parlant pel mòbil com si fos a casa seva, qui portava mascareta -quatre gats-, i qui anava molt abrigat i qui no. Qui portava el diari sota el braç, pocs quan en canvi la majoria duia el mòbil a la mà. I qui feia cara de content. Em vaig imaginar que era perquè havia rebut una bona notícia. També n’hi havia que marxaven amb una expressió greu. Em va cridar l’atenció, també, el cartell del Banc de Sang que diu «a l’estiu toca donar sang» quan a fora érem a 7 graus. Pel vestíbul va passar gent mudada i no tan mudada, qui parlava català, àrab o o xinès. Va ser un cop d’ull a la vida quotidiana en un espai, el de l’hospital, que ens posa a tots a un mateix nivell sense distincions, vagis amb roba de marca o no, ben pentinat o tampoc. Tot això fins que em van venir a buscar per anar a veure la metgessa. Va ser una visita profitosa a Sant Joan de Déu.