Apunteu-hi els calamars de l’Ateneu

David Bricollé

David Bricollé

M’agafo al fil retrogastronòmic enfilat pels tribunerus d’aquest diari Josep M. Oliva i Adam Majó, que, en aquest ordre cronològic, van aprofitar els seus respectius espais periòdics en aquest diari per rememorar, l’un les tapes de la desapareguda Bodega Andaluza de Manresa, l’altre les braves del Vicente i les pizzes del Da Pino, que durant anys van ser uns clàssics de l’oferta a taula (o a barra) de la capital del Bages. A Sant Vicenç, el meu poble, un clàssic durant dècades va ser l’Ateneu. I amb ell, els populars calamars a la romana i les paelles del Jaume. Els diumenges i festius no eren com cal si no es feia parada i vermut rere els finestrals acolorits que feien entrar la llum del sol a l’àmplia sala de rajoles clàssiques i ventiladors al sostre per, com a mínim, servir-se o endur-se a casa com a prèvia del dinar aquelles anelles abrigades amb un arrebossat gruixut (que el Jaume assegurava que era una recepta pròpia amb un secret suposadament tan ben guardat com el de la Coca-cola). Pregunteu-ho a qualsevol santvicentí entre les quatre i les vuit dècades de vida i segur que en tindrà un record que vessa sentimentalisme, farcit d’aquella crosta cruixent, inflada i gustosa que envoltava els calamars. El de menjar és, molt probablement, l’acte social per excel·lència. Per diari i general. Segurament per això, els plats a taula que han complementat moments comunitaris (familiars, de grups d’amics, de col·lectius diversos...) converteixen bars i restaurants en escenaris de felicitat compartida. I, en conseqüència, gairebé tothom té la seva particular Bodega Andaluza i el seu singular Ateneu. Aquell establiment que ja és passat, però que ens ha quedat perennement gravat a la memòria, en l’apartat de les satisfaccions. Fins al punt que n’arribem a fer presents sabors, olors, textures, situacions, decoracions i esdeveniments. De fet, l’establiment i els seus plats van agafats de la mà. L’un complementa l’altre i es mitifiquen mútuament en el record col·lectiu que en preservem. Moltes vegades idealitzem establiments que no brillaven, precisament, per la seva netedat. Que difícilment superarien avui una inspecció de sanitat. Però fins i tot aquest embolcall de ronya es transforma en el nostre imaginari en una pàtina que conferia a aquell ambient gastronòmic una particular solera. Però, sobretot, el que els feia singulars als nostres ulls és que eren reservats, no per a la quotidianitat, sinó per a moments especials. Que formaven part d’un temps en què un àpat de restaurant no era norma, sinó excepció. Reservat per a dies assenyalats o que donaven sentit a la idea de fer diumenge, com aquell enyorat Ateneu.