Bogeries viàries

La setmana passada es va escaure el quaranta-cinquè aniversari de l’aprovació en referèndum de la Constitució, però el fet és que una data que per les seves repercussions podria ser molt commemorada, no ha estat motiu de gaire celebracions o reconeixements, llevat d’alguns actes oficials. Aquell dia de 1978, dels 26.632.180 electors que podien votar només ho va fer el 67%, que van dipositar prop de 18 milions de vots, gairebé el 88% dels quals a favor i prop del 8% ho van fer en contra. Es tractava d’una llei bàsica que teòricament esborrava definitivament el franquisme i que havia de transformar definitivament l’Estat espanyol en una democràcia d’un nivell semblant a l’habitual a la majoria de països europeus. Però avui, 45 anys després, podem dir que ha estat realment així? És fàcil constatar que en determinats àmbits de la vida política espanyola persisteix encara una mena de franquisme subjacent que no ha desaparegut. I que es fa visible sobretot en el rebuig de les singularitats nacionals d’algunes àrees de l’Estat, malgrat que, teòricament, la mateixa Constitució en el seu article número 2 en reconeix l’existència. I fins i tot garanteix concretament el dret a l’autonomia d’allò que explícitament anomena «les diverses nacionalitats i regions» que coexisteixen dins l’Estat. Però la realitat és que es tracta d’una qüestió que sempre ha estat sota sospita i que sectors molt amplis de l’establishment polític estatal consideren especialment perillosa de cara a un element valorat com a fonamental i al marge de tota mena de discussió: la unitat territorial de l’Estat. I d’aquí provenen els problemes habituals de relació entre els governs estatals, siguin del color que siguin, i els moviments independentistes dels Països Catalans, Euskadi o Galícia, que són precisament les àrees on s’hauria de concretar sense cap dificultat allò que esmenta la Constitució de 1978 respecte de les «nacionalitats i regions». Una actitud negativa que encara serà més absoluta quan les esmentades «nacionalitats» vagin reclamant no només una autonomia més àmplia, sinó poder exercir el dret a l’autodeterminació.

Però sobre la Constitució encara hi podria haver molt més a comentar. Per exemple: quina és la valoració que se’n fa? La majoria de la població la considera prou vàlida i completa? O hi ha articles o aspectes concrets que caldria eliminar o modificar? De fet, des que es va aprovar només s’hi han fet dues petites reformes en qüestions no fonamentals. Després de quaranta-cinc anys de vigència, no hi ha res més per canviar, descartar o afegir? La realitat és que la modificació de la Constitució de 1978 no genera moviments de masses. Però quina valoració global se’n fa? Què en pensa la majoria de ciutadans? Doncs se’n sap ben poca cosa. I és perquè, de forma sorprenent, el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), l’organisme de l’Estat encarregat de l’estudi de l’opinió pública, va deixar de fer preguntes sobre la valoració global de la Constitució quan la majoria de les opinions van passar a ser negatives. De la mateixa manera que no va preguntar més sobre la monarquia quan els resultats també van començar a ser clarament contraris. Una sistema ben sorprenent de fer allò que se’n diu «amagar el cap sota l’ala», per intentar que no es conegui la realitat, però sense corregir ni millorar cap dels elements assenyalats com a poc satisfactoris o perjudicials.

Tenir anys i més anys, una de les grans vies de Catalunya, col·lapsada tots els caps de setmana i festes de l’any, produeix efectes molt, molt perillosos. Parlo de la C-16 catalana, l’E9, europea en el tram no desdoblat que va de Berga a Bagà (Túnel del Cadí).

Pujar com a autovia fins a Berga, vol dir una hora o hora i quart de cotxe, des de Barcelona i ciutats de l’entorn, però poden suposar de dues a tres hores de Berga a Puigcerdà i/o pobles de l’entorn. Parlo de temps mínims, si per entremig es produeix algun incident o accident, hi podem afegir una o dues hores més.

Alguns alcaldes i diputats fa anys que reclamem una cosa tan senzilla com complir acords, pactes i resolucions d’ajuntaments, consells comarcals i Parlament de Catalunya. Fins ara, les negociacions, redaccions de projectes, modificacions, propostes alternatives i compromisos han estat una immensa presa de pèl. No tenim cap data, ni cap projecte concret, amb el finançament corresponent, que porti solució al problema.

I les conseqüències d’aquests col·lapses són greus, perquè assistim, cada setmana a autèntiques bogeries, sense haver tingut, de moment, múltiples víctimes mortals. Ja no parlo de les fortunes que ens costa posar i treure cons, amunt i avall, per tallar el tercer carril. És una fotesa, al costat de les imprudències de centenars de conductors, cap amunt o cap avall.

De pujada, molts ja entren per Gironella cap a Cal Rosal, i d’aquí cap a Berga, travessant a tota velocitat el primer nucli, i passant per tota mena de carrers i vies de Berga, amb clares proves de desconeixement. Una part se’n van cap a l’antiga C-1411, per arribar al terme municipal de Cercs. En aquest tram, si es produeixen accidents, són complicats de resoldre perquè és una via desclassificada, i només és apta per a uns pocs veïns que hi tenen alguna casa o finca.

Però és que els col·lapses han portat a buscar vies alternatives, i una és a la sortida del Túnel de Berga, cap a la C-26, per anar a buscar un camí rural / forestal que porta cap a la Nou de Berguedà. Parlem d’un camí de tres metres d’amplada, sense proteccions laterals, en la major part del recorregut, amb gravíssims problemes d’encreuament amb altres vehicles, i que a la banda dreta o esquerra, segons la marxa, hi ha algun estimball que pot ser mortal. Arriben poc més enllà del polígon de la Tèrmica, i formen un tap amb els que circulen i no volen facilitar la incorporació.

Però més amunt arriben a Guardiola, i cal superar el nucli a tota velocitat per mirar d’escurçar en un quilòmetre la cua, i de baixada la mateixa maniobra, amb nous taps, a l’entrada i sortida. I ja posats, fins i tot en alguns casos, també hi ha qui, de baixada, entra a Bagà per fer maniobres semblants. A l’altra banda del túnel, no hi ha passos per nuclis urbans, però els avenços amb línies contínues són habituals, amb presses per no quedar atrapats en els passos de peatge. De cent a cent vint dies l’any vivim aquests drames, i tots els habitants de l’alt Berguedà (11 pobles de 15) queden atrapats, sense capacitat raonable de mobilitat. El Govern ens havia jurat tenir el tema resolt per a l’any 2020.