El penúltim

Com es fa per calcular tots els dies útils de l’any que se’n va? Com es fa per saber quant pesen les estones viscudes en la suma del nostre temps finit i concret, com adonar-se si hem prestat prou atenció a l’aire, al mar, a les mirades, si hem sabut escoltar i entendre el que ens deien, si ens hem tractat amb amabilitat o hem estat jutges implacables amb nosaltres mateixos? Quants cops ens haurem fet trampes, quants silencis hem creat per temença de pronunciar paraules inapropiades, com hem encaixat els sís i els nos dits i rebuts? En el penúltim article de l’any volia escriure sobre les metes volants i he replegat el temps dins d’una capsa. M’ha semblat que només posant-li parets i una tapa seria capaç d’observar-lo amb ulls aliens abans de deixar-lo enrere. Un últim intent desesperat de retenir l’impossible, no fos cas que em fes falta més endavant i no trobés ni braços que m’agafessin ni memòria de reserva. He revisat fotos, xarxes socials i l’agenda perquè no volia ser massa simplista. Ens passen tantes coses només pel fet d’estar vius que podríem no fer res més que respirar. I m’he topat amb dies buits en què no hi faltava res i dies atapeïts que ofegaven l’existència.

Deu ser il·lògic plantar-se dotze mesos després sent les mateixes persones que érem. Ens saltaríem les lleis de la natura i, alhora, seríem uns desagraïts amb la vida donada. Algun aprenentatge n’hem tret de tants matins successius llevant-nos d’hora i sortint al carrer. Irremeiablement hem d’estar més lluny d’on érem i més a prop d’algun altre lloc. Repasso què ha passat mentre em cauen sense voler els números del calendari com si sortissin per error d’una bossa opaca plena de boles de bingo que ningú canta. El 24, el 9, el 18... El dia de la mort del pare, el del final del tractament mèdic, el del primer viatge del fill gran sense mi, el moment que vas dir que no, el que et vas omplir de valor i vas il·luminar el teu racó més fosc per veure si encara hi habitaven fantasmes, la nit que vas aconseguir per primer cop anar i tornar del lloc que mai t’havies atrevit a visitar.

No sé si és possible acabar l’any com si en comptes de desembre fos maig i deixar que passi Nadal i Sant Esteve com un dia vint-i-cinc i vint-i-sis qualssevol. Temo que no. Habitaré aquestes dates sense pressa des de l’espai més íntim possible en companyia de l’eco de les veus que em ressonen any rere any. I procuraré riure amb piulades com la del periodista Antoni Vidal (@avidalribera): «Menys decorar els balcons com si fossin discoteques i més fer els vidres». Que les festes, si han de ser, que siguin bones.