Només demanem que ens escoltin

Som veïns de Cabrera d’Anoia. Hi vivim uns mil sis-cents, però a l’estiu i molts caps de setmana la població es duplica.

Mentre que recentment alguns pobles i ciutats comencen a entrar en estat d’emergència pel tema de l’aigua, nosaltres estem en un estat d’excepcionalitat extrema des del mes de maig. Des de llavors hem tingut tan sols cinc hores al dia de subministrament d’aigua. Sí, ho heu entès bé, no cinc hores tallada, sinó cinc hores d’aigua a les aixetes. De 12 a 5 de la tarda. No us imagineu el trasbals que això provoca, començant per la higiene i la cura de la gent gran i dels infants. Només darrerament, i entre setmana, quan alguns veïns no hi són, podem arribar a mitja jornada a tot estirar.

Tenim un pou, és l’única font de proveïment que disposa el municipi. Un pou que pateix la sobreexplotació que fa anys suporta l’aqüífer Carme-Capellades. No ens pot donar més aigua al dia que aquesta, si no, no és capaç de recuperar el nivell. A més a més, una xarxa de canonades de fibrociment dels anys setanta fa que es perdi gairebé la meitat de l’aigua pel camí en fugues. Les que són visibles es podrien reparar, però les no visibles no.

Hem suplicat substituir urgentment la xarxa. No ens podem permetre perdre ni una gota d’aquesta aigua.

Tot i la situació extrema, a hores d’ara encara no ens ha arribat oficialment que des de l’Ajuntament s’hagi sol·licitat la connexió a la xarxa ATL (Aigües del Ter-Llobregat), com tenen la majoria de pobles que ens envolten, i així disposar d’una segona font de proveïment que ens ajudi a tenir més hores d’aigua a casa en un futur.

Però tot apunta que l’única mesura que amb tota probabilitat es prendrà serà apujar-nos les tarifes aquest any que ve per un servei que no tenim.

Aquesta situació va sortir a la ràdio i a la televisió a l’estiu, quan no hi havia notícies de futbol i els polítics estaven de vacances. Ara ja ningú no se’n recorda.

Un grup de veïns i veïnes ens queixem tan sols un diumenge al mes tallant deu minuts la C-15 per intentar donar visibilitat, però l’únic que aconseguim és la repulsa d’uns conductors que quan passen ens recriminen que arribaran deu minuts tard a l’apartament o a dinar. D’altra banda, una C-15 que quan es va construir va tallar pel mig el municipi i que va malmetre les Valls de l’Anoia i la fauna que hi feia vida (esquirols, guineus, llebres, conills, cérvols com els cabirols, com també les aus rapinyaires que estaven protegides, un munt de tipus d’ànecs, estornells, guatlles, perdius...). Però això és una altra malaguanyada història.

Som un municipi menyspreat, en som conscients, però el problema que patim ara afecta el nostre dia a dia. També psicològicament. Alguns pensen a marxar i d’altres ja han posat la casa en venda.

Ni l’Ajuntament, ni l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), ni Aigües de Barcelona (AGBAR), ni l’Ens d’Abastament d’Aigua Ter-Llobregat (ATL), ni la Diputació de Barcelona, ni el Parlament de Catalunya... ningú ens informa, ningú es compromet. Ens sentim ignorats. És desconsolador.