La broma del final d’obra

Un prec per a l’Ajuntament de Manresa. Deixin de posar plafons i redactar notes de premsa relacionades amb obres d’interès públic on hi consti la data de finalització dels treballs. Fins i tot, per fer més feliç a la ciutadania, no cal que es faci la previsió de quan s’acabarà un projecte o, fins i tot, de quan s’activarà un servei. Se sap que les obres que fan els privats són lentes i feixugues. I se sap i comprovat que aquelles que promouen les administracions públiques poden ser un viacrucis amb el testimoniatge de grans plafons amb la data superada. Per fer pujar els colors a qui correspongui. Entre els beneficiaris dels perpetus retards hi ha els mitjans de comunicació que, en el cas que algun dia vagin curts de notícies puntuals, només cal que naveguin per l’hemeroteca digital per recordar-nos els mesos o anys de retard d’un projecte determinat.

Com l’aigua en període de sequera, s’esperava que l’any 2022, l’ignasià, s’enllestís la nova oficina de turisme de la plaça Major. Res de res. Ni 2022, ni 2023. A veure, si el 2024, que és de traspàs, i amb un dia més, s’obren les portes de l’equipament. Ni Ignasi de Loiola, famós pels seus miracles i curacions, va aconseguir el poder diví per acabar el museu del Barroc, quan celebràvem els 500 anys de la seva estada a la ciutat, ni el següent. L’any 2023 també ha passat de llarg i els bons desitjos se centren en aquest 2024.

«L’esperança és la cura del demà per la decepció d’avui», és una frase d’un escriptor humorista nordamericà, Evan Esar, que ens ajuda a prendre’ns els dia a dia amb unes dosis de flegma britànica. Aquesta mirada irònica ens ajudarà a entendre el nou endarreriment de les teòriques millores del parc Vila Closes, conegut popularment com parc de les gàbies. O la no nata oficina conjunta dels Mossos d’Esquadra i Policia Local al passeig de la República que, una vegada oberta, obligarà a tenir entre quatre parets a un contingent d’agents per determinar. Van dir que serà un servei conjunt i de proximitat. Es dedueix, doncs, que l’equipament de la Florinda, a ben pocs centenars de metres, no és de proximitat. L’únic que sabem, de segur, són les despeses que directament i indirectament suposen les obres i la reorganització dels serveis de policia.

Si no es compleixen les dates, per què es fan públiques? Per electoralisme? Per falses il·lusions? Per què ho mana la llei? Per negligència? Per incompliments? No hi ha excuses. Una de les obres més importants que s’han fet en les dues darreres dècades a la Catalunya Central amb diners públics es va caracteritzar per minimitzar la difusió de dates i terminis d’execució de les obres. Tècnics i empreses contractades, amb menys pressió social i mediàtica, van tenir molt clar quin era l’abast del projecte que tenien embastat. Posar cartell i redactar notes de premsa amb dates concretes de finalització dels treballs no era la prioritat. El més important era que el projecte no s’encantés i que tothom, administracions, empreses contractades i tots els tècnics hi posessin el cor i l’ànima.

A la Manresa del 2024 hi ha polítics i tècnics, començant pel mateix alcalde, que també hi posen cor i ànima, però no n’hi ha prou perquè el feixuc engranatge municipal i autonòmic avanci amb un mínim de celeritat i decència. Si no es fa així, les actuals generacions no veuran acabats projectes ambiciosos, com l’eterna nova seu de la Generalitat a les immediacions de la Seu, la rehabilitació de l’antiga església de Sant Francesc, el soterrament dels Catalans, el nou pavelló del Congost, el nou campus universitari a la plaça del Remei i altres iniciatives que esperen fer-se realitat.