Plans de futur

Els inicis d’any són catàrtics, arriben amarats de promeses, d’il·lusions, de juraments que ens fem i fem als altres. El compromís no està de moda, però tot i viure en un temps en què els èxits i les tendències són efímeres, continuem fent plans, inventant històries, projectant futurs. I els fem per la pulsió vital irrefrenable de voler ser millors del que érem. Sabem com ens costa complir els propòsits que ens marquem per motius diversos -posem el llistó massa alt, som inconstants, confiem poc o molt en les nostres capacitats, no ens creiem prou el que volem- , però no conec ningú que aspiri a ser pitjor. Una altra cosa ben diferent és que hagi d’esbotzar murs i deslliurar-se de cuirasses per recordar qui és i que provoqui danys colaterals. La terra cremada, de vegades, és inevitable. És clar que també podem no fer res, quedar-nos on som i inventar-nos mil excuses per justificar-nos i perdonar-nos quan la fiblada de decepció ens regiri la boca de l’estómac.

Ara que estrenem any, que l’agulla del rellotge marca l’hora en punt, avui, que es dia de desitjos i de final de festes, demano continuar estimant el que estimava ahir, que les decisions em neixin de dins i no arribin imposades de fora, que sàpiga distingir què necessito i què no. Vull habitar un temps real en què noti com crema el sol, com m’encega la llum, com em fa por la foscor, de què fa olor l’aire. No enganyar la mirada. Evitar viure reclosa en un pensament antic, sense data ni lloc. Fer-me meu els versos «He pensat que faríem alguna cosa junts: inventarem un núvol de foc? Desviarem un riu? Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar? Les mudes flors d’un altre jardí, potser, se’m tornaran paraules. Aquest és el primer dia de l’any: et donaré dos llibres que t’he comprat. En un cafè t’hi posaré minuciosament endreces», del poema Primer d’any, de Joan Vinyoli, que cada gener algú em recorda, i que és una invitació a compartir el que hagi de venir. I reivindicar les vides longeves, les nits que mai s’acaben, les relacions de llarg recorregut, massa infravalorades perquè tot el que dura i perdura es confon amb avorriment i no amb saviesa. Trobo meravellós que un altre ésser viu decideixi estar al teu costat, sense condicions. També hi ha relacions llargues que duren poc i es queden amb tu per sempre. Les mares, els pares, les amigues, els companys, els fills, les filles, la parella, els puntals de vida. Sentir que hi són els dies joiosos, els difícils i, també, els que et sents incapaç d’estimar. Té molt de mèrit que algú lliurement es quedi al teu costat i que escolti els neguits de l’ànima i el silenci.