Sota l’arbre més alt d’Europa

A Cartes, un petit poble de Cantàbria de prop de 5.000 habitants hi ha l’arbre de Nadal més alt d’Europa. Fa 65 metres d’alçària. Com que em costa de creure-ho me’n vaig a veure-ho i flipo en colors. Quan t’hi apropes per carretera, des de qualsevol punt es veu l’arbre. Imponent, lluminós amb no sé quants milers de leds. I alt com un Sant Pau. Truco l’Albiol per explicar-li però no se’m hi posa. El poble és ple de visitants i han il·luminat els carrers antics amb petites llums que el fan atractiu i nadalenc. I tremendament acollidor. Truco a Manresa i els explico que ja tinc clar que els famosos 100.000 euros que Manresa ha invertit en llums de Nadal no els han rendit, ni lluït. No ho penso ara mentre em miro el goig que fa aquest petit poble del nord sinó que ho he pensat els dies de festes passejant per la ciutat. Ara que han après, els de Manresa, que han de gastar-invertir pasta en llums de Nadal ara han de fer el següent pas que és aprendre com. Els llums de Nadal no han lluït, ni per estètica ni per repartiment. Ni per ambició. Pensar en gran és la clau i mentre alço el coll per mirar-me el coi d’arbre més alt d’Europa penso en qui ha estat d’aquest poble que ha decidit fer això tan gran i tan gros i tan alt. Calia? Res no cal potser, però si fas quelcom, fes-ho bé. A Manresa a més de començar a pensar en gran caldrà també actuar en gran i petar-ho. La ciutat ho necessita i la gent ho reclama. Alguns es passen de frenada com l’alcalde de Badalona que des de l’agost va pregonar que el seu, d’arbre, seria el més gran. Potser ho va pregonar massa i d’això se’n diu fanfarronejar. No havia sentit res de Cartes fins que hi he sigut, per casualitat. Així es fan les coses, penso, fent-les. I fent-les bé i gran. I així ho pregono i ho demano a Manresa. Tenen tot un any per fer-ho. I un mercat de Nadal, com cal potser al passeig i exercir de capital i petar-ho sent atractius. I replantejar-se la pista de patinatge que, en temps de sequera potser no és el millor missatge a donar. En això potser la mateixa vicepresidenta bagenca Laura Vilagrà, ara que s’han decidit d’una vegada a menjar-se els jocs d’hivern, podria opinar sobre el territori i convidar a fer anar el sentit comú. Tan car de veure. I mentre escric això prop de l’arbre imponent es posa a ploure i m’adono que m’havia oblidat de la sensació natural de la pluja que cau i em giro i tothom la veu tan natural i tant com si res i veig que soc jo que la trobo exòtica. I l’enyoro i la necessito. I com que escric en divendres i no he acabat la carta als Reis, mentre em mullo i em deixo remullar per la pluja tanco els ulls fort, com s’ha de fer quan demanes desitjos, i tinc clar que ja sé què vull demanar als Reis. I ho demano. Feia anys que no tenia un desig tan clar.