Quan a casa érem set

Fa un parell de setmanes publicàvem a Regió7 una extensa informació sobre les llars actuals a les comarques de casa nostra, en base a un informe de l’Institut d’Estadística de Catalunya. La radiografia que se’n feia destacava, essencialment, com de reduïts s’han tornat aquests nuclis familiars. Fins al punt que, per exemple, al Bages, on n’hi ha un total de 70.290, més de la meitat estan formats per un màxim de dos residents. I en 18.243 d’aquestes llars (el 26%) hi viuen persones soles. Em va cridar l’atenció, però, l’extrem oposat. Que, encara que en proporcions molt menors, en el conjunt de les set comarques que abasta aquest mitjà hi ha dos centenars de llars on hi conviuen nou persones o més; gairebé 300 de 8 persones; més de 800 de 7; gairebé 3.000 de 6; i 8.400 de 5. Em va sobtar, de tan descol·locat com em deixava respecte dels meus (nostres) esquemes actuals. De com topaven aquests casos amb els paràmetres generals cap a on ha tendit la nostra societat, com evidencia l’estadística mateixa.

De sobte, però, em va venir una imatge a la memòria. Quan a casa érem set. Els meus primers nou anys de vida. Vaig ser l’últim d’arribar (com a nounat) a aquell nucli residencial que ens agrupava sota un mateix sostre set membres i quatre generacions. De baix cap a dalt, a la base el meu germà i jo. Just per damunt, els nostres pares. Als terços, l’avi i l’àvia materns. I coronant la piràmide la iaieta, la besàvia també per via materna. Convivint sota una mateixa teulada. No pas d’un mas pairal. Una casa de poble. Planta baixa i pis, 100 metres quadrats i una mica de pati. En aquell espai ens movíem set persones de ritmes i dinàmiques ben diferents (el pare treballant sempre de nit a la fàbrica; la mare hores i hores a la cuina i al cosidor). Però amb moltes hores compartides i que recordo amb una sincronia, sinó perfecte, sempre engreixada, tot i que no exempta, és clar, d’alguna petita topada. Fins i tot hi vaig viure tres defuncions (la besàvia i els avis), vetllades sense sortir de casa, quan no existien els tanatoris. De la llar, directes a l’església. Situació ara mateix impensable. Mentre hi vam coincidir, la recordo com una estructura perfecte. Cadascú trobava els seus espais; es coneixien i respectaven les dinàmiques particulars; i, qui més qui menys, tots teníem les nostres funcions i contribucions i s’encaixaven per fer rutllar la casa. Era un espai de convivència i enriquiment. Ho recordo com si fos ahir. Però també és cert que me’n faig creus, ara que tots necessitem i busquem el nostre espai vital.