Del suïcidi del Cavorca a la nova vida del Gris

Tocava el Sr. Trap i el guitarrista Max Galindo i, per raons òbvies, vaig anar a veure el concert al Gris del Barri Antic de Manresa.

Un cop allà l’ambient em va semblar encara millor del que hi havia quan jo hi anava, fa molts anys, amb una versió millorada del que jo recordava excepte per la insubstituïble col·lecció de vinils del Joan Ramells.

El Sr Trap, «Flores per a tothom, Joan per alguns», com ell mateix va cantar, trapejava amb ànima i no vaig poder evitar pensar sobre el que havia passat en aquell mateix espai al llarg del temps.

Hem publicat que les primeres incursions en la programació de jazz a Manresa daten de finals de la dècada dels 70, quan un grup d‘aficionats va començar a fer audicions al Cavorca, l’actual Gris.

Allà van sonar o van actuar en directe Simulacro Perfecto, Mercado Negro, K-Melot i Síndrome Tóxico. El baixista Toni Traus va oferir el seu primer concert al Cavorca. Van actuar els McGregor’s damunt la barra i molts altres grups. Seria difícil esmentar-los a tots.

Al Cavorca, va ser on va tenir lloc l’estranya mort de l’empresari Albert Prat Serrallonga, copropietari del local, comerciant de marroquineria i promotor d’espectacles que el 1983 va ser trobat mort dins la font del pub, just al lloc on ara hi ha el petit escenari on s’actua. L’home tenia cadenes al voltant del cos i una tovallola li tapava la boca. A l’aigua de la font decorativa hi havia un fil elèctric d’un dels llums del local. La policia va considerar que havia estat un suïcidi acompanyat d’una performance, perquè ell mateix havia mostrat les cadenes i havia explicat les seves intencions. Una de les mans no estava encadenada. Però sempre quedarà el dubte.

Quaranta anys després i retornat al present, allà al Gris, al Cavorca, vaig pensar que, efectivament, allò era una cavorca, una cova, una cavitat on sant Ignasi podia tenir una revelació que marcaria una història que els jesuïtes vetllen fins a l’actualitat o un espai de la Manresa subterrània que va deixant una petjada que es projecta cap al futur.

Va ser quan el Sr. Trap va baixar de l’escenari i va posar en marxa una olla de pogo quan vaig veure que allà regnava una noia, tal com es mereixia. Una imatge que hauria estat impossible que es produís quan jo era jove i, ara, una demostració que per molts informes PISA que hi hagi alguna cosa es deu estar fent ben feta a les aules i als carrers.