Tres milions de morts

M’ha arribat a les mans un llibre editat per la Bundeszentrale für politische Bildung (oficina federal per a l’educació política) sobre l’extermini massiu i sistemàtic de presoners de guerra soviètics. Entre 1941 i 1945, cinc coma set milions de soldats i oficials de l’exèrcit roig van ser fets presoners pels exèrcits de l’anomenat tercer Reich. Les ordres que obeïa la Wehrmacht eren clares i han quedat perfectament registrades: calia executar immediatament a tots els oficials, comissaris de guerra i membres del partit comunista capturats, i excloure a la resta de les convencions de Ginebra sobre tracte humà i respectuós dels presoners de guerra per ser conduïts, a peu o en vagons per transportar bestiar, a tancats a l’aire lliure a la rereguarda. En un inici no hi havia un pla explícit d’extermini, com sí que hi va ser en el cas jueu, però l’absència d’instal·lacions o assistència sanitària i l’escassetat d’aliments van funcionar com una autèntica trituradora humana. També, com en el famós cas andí, la inanició va provocar nombrosos episodis d’antropofàgia.

La situació va canviar, que no millorar, quan l’economia nazi va començar a anar molt curta de mà d’obra. A partir d’aleshores les SS s’enduien els presoners aptes per al treball i enviaven els altres als camps d’extermini. Com no podia ser d’altra manera, en aquest macabre cribratge també hi havia biaix racista. A alguns soldats no russos, però europeus (bàltics, cosacs, armenis, georgians, ucraïnesos...) se’ls oferia incorporar-se com a forces auxiliars de l’exèrcit alemany o fins i tot en unitats de combat. Els russos i els membres de pobles asiàtics, en canvi, considerats untermensch (infrahumans), eren tractats amb especial menyspreu i crueltat.

Més de tres milions de membres de l’exèrcit roig van morir un cop capturats. Assassinats directament o de gana, esgotament i malalties. Darrere de les víctimes de la Xoà, aquest és el segon col·lectiu en nombre de morts del sistema concentracionari nazi. I malgrat això, no apareixen en el nostre imaginari. Hem vist i llegit molt sobre l’extermini jueu i tenim moltes i bones pelis sobre camps de presoners aliats, on tot és relativament civilitzat i cavalleresc, però d’aquests tres milions de persones no en sabem pràcticament res. I sense una lectura del passat més o menys compartida (amb el poble rus, en aquest cas) és molt difícil la comprensió mútua i la cooperació. Perquè els crims pretèrits no poden justificar els del present (ni a Ucraïna ni a Gaza) però sense entendre els ressentiments i traumes col·lectius heretats de la història, o encara pitjor, negant-los o menystenint-los, difícilment construirem un món on la cooperació substitueixi la guerra.