Macroresidència a Manresa?

En el ple municipal del passat 18 de gener, mentre es debatia la proposició relativa al compromís de l’Ajuntament amb la residència pública del Xup, la regidora Mariona Homs va deixar anar que se n’obriria una de privada. De forma deliberada o no, va aconseguir que els mitjans enfoquessin la notícia en l’edifici del carrer de la Concòrdia i traguessin el protagonisme a la proposició de la residència pública que, sense una negociació prèvia, no va ser aprovada i de la que sols va quedar un intercanvi de retrets, al meu parer totalment improductius.

El projecte de macroresidència per a gent gran del carrer Concòrdia va ser projectat amb les característiques anteriors a la Covid, les que van facilitar el contagi i la mort de més de 30.000 persones. Per evitar la repetició en un futur d’aquesta injusta mortaldat i posar les persones residents en el centre, els tècnics i professionals del sector, els usuaris, les famílies..., i tota l’opinió pública van reconèixer que era imprescindible un canvi de model a les residències d’avis.

Aquestes bones intencions, però, van topar ràpidament amb els interessos creats de les empreses del sector i amb les limitacions pressupostàries públiques, de tal manera que ja s’havien rebaixat molt les expectatives inicials quan es va arribar a l’acord en el Consell Territorial de Serveis Socials (BOE 192 11/8/2022), en el que es fixaven els requisits mínims que haurien de complir les residències per ser acreditades. Va ser l’acord possible llavors que, tot i ser molt millorable, permetria, sempre que fos aplicat, avançar en la dignificació de la vida dels residents.

Per posar en marxa la residència del carrer de la Concòrdia a Manresa i garantir la seva viabilitat econòmica, hauria d’aconseguir l’acreditació, que s’exigeix als centres privats concertats i als no concertats que atenguin persones amb la prestació econòmica vinculada.

S’ha de tenir present que la Generalitat, no sols va votar en contra de l’acord abans esmentat, adduint intromissió en les seves competències, sinó que encara no ha desenvolupat un model d’acreditació propi, que li permetria flexibilitzar alguns requisits. En cas que es demanés l’acreditació de la residència del carrer Concòrdia hauria d’aplicar, doncs, estrictament l’acord i no podria acreditar-la per tenir 195 places, superant amb escreix les 120 màximes, i perquè, pel seu disseny arquitectònic, tampoc pot organitzar-se a base d’unitats de convivència (UC) reals.

L’Ajuntament de Manresa, tot i no tenir les competències, va manifestar el seu desacord amb aquesta residència (La Vanguardia, 10-7-2023), perquè considerava que un macroedifici com aquest era un model obsolet, que no es podia organitzar en UC i que la necessitat era de places públiques, més que de privades.

M’agradaria equivocar-me, però, malgrat tot, si se sol·licita l’acreditació, veient la poca implicació de la Generalitat en la construcció i gestió pública de les residències, segur que es trobaran justificacions, tant per acceptar un major nombre de places en una residència privada, com per anomenar «unitat de convivència» a grups de 15 persones, encara que no tingui espais comuns, ni cuina pròpia, ni cap llibertat d’horari..., encabint-les en els dos blocs d’habitacions de cadascuna de les 6 plantes (2x6x15=180).