De Manrussia a Manraqueix

Em sap greu (o no) si darrere la paraula Manraqueix esperes trobar un article sobre immigració, mesquites i inseguretat. Si és així, passa pàgina. Si et quedes, a canvi, això sí, t’ofereixo una reflexió sobre l’aigua i la sequera que inclou conspiranoics, regidors que es banyen amb galledes i sol, molt de sol.

Hi ha una premissa en què tots estem d’acord: Manresa ja no és la que era. Manrússia li deien, un mot més fals que la teoria de les fumigacions. De fred, d'un temps cap ençà, poc. I d’aigua, encara menys. Ens hem carregat el Barri Vell, el Passeig, l’esperit de la cavalcada de Reis i, fins i tot, el clima. D’això, tanmateix, no en tenen culpa els manresans ni l’Ajuntament. De fet, la gestió que la capital del Bages ha estat fent els darrers anys en matèria ambiental i especialment de l’aigua és remarcable. Segur que ajuda que Manresa sigui una ciutat amb poc verd, poques piscines i de població gran, la conscient, la que compta cada cèntim, cada gra d’arròs, cada gota que surt per l’aixeta, perquè sap el que ha viscut i el que costa tot. I s’ha invertit en la xarxa i és de les més eficients. Per tot això, el consum d’aigua a la ciutat és de 174 litres per habitant i dia, molt per sota dels 226 que es gasten a Sant Fruitós o els 245 de Solsona. L’exemple del regidor Pol Huguet, que diu que es dutxa dins d’una galleda per aprofitar l’aigua per al sanitari, és un extrem, però el cert és que en les últimes dues dècades el consum urbà ha disminuït entre el 10 i el 20% tot i l’augment de població. 

El problema és de país. Un país que, com sempre, va tard. Fa trenta anys que l’alarma del canvi climàtic sona fort i col·lectivament s’ha afrontat de dues maneres: una, dient que ves tirant, que això afectarà futures generacions. L’altra, despreocupats perquè som lluny dels països que la crescuda de l’oceà engolirà i perquè, més de sol a l’estiu i menys fred a l’hivern, ja ens anava bé. Però trenta anys passen de pressa i aquí estem, amb una convidada, la sequera, que no s’havia vist a venir i que diu que ens visitarà cada vegada amb més freqüència. La societat, en canvi, depèn més que mai de l’aigua. Patim una manca històrica d’inversions i la lentitud del sistema xoca amb la urgència de la crisi climàtica. Amb dessaladores i apujar la tarifa a les llars no n’hi haurà prou i potser caldrà preguntar a persones que venen de països com el Marroc perquè ens ensenyin a reaprendre a viure amb menys aigua. Jugar-s’ho tot apel·lant a la consciència social és un perill: de la covid no en vam sortir més llestos.